Metro nocturn

El metro de nit és extremadament curiós. Clicko el botó verd i de sobte entro en un món paral·lel. Les portes s'obren i una barreja de fum i alcohol em colpeja la cara. Miro a una banda i a l'altra, a la recerca d'un lloc on poder aposentar-me, i finalment trobo un lloc. Pi,pi,pi,pi...! Les portes es tanquen i el metro arrenca a tota velocitat. "Propera parada: Hospital Clínic", anuncia la veu artificial que ressona per tot el vagó.

Em disposo a examinar tota la fauna i flora que m'envolta. És curiós perquè sempre em trobo amb el mateix tipus de gent, i fins i tot m'atreviria a descriure alguns dels personatges típics dels viatges subterranis nocturns.

Les parelletes més carinyoses del normal són habituals, engrescades per la nit. De les parelletes que no es solten a les personetes que no solten la cervesa/beguda alcohòlica/o no alcohòlica (qui sap) i que sempre acostumen a anar soles. Se sent algun que altre crit provinent de l'altre vagó, d'algú que s'ha passat amb el vi sopant (acte del qual se'n penedirà el dia següent). Miro al noi jove que s'asseu al meu costat en l'instant precís en que es feia una selfie mostrant la seva cara més seductiva (almenys ho intentava): parlem del típic "borratxo fotògraf que es creu Mr. Espanya cada nit". Per acabar, no podem oblidar la persona solitària que sempre viatja sola, que es passa tot el trajecte amb la mirada perduda, mirant un punt fix. Acostuma a tenir la mala sort d'estar just al costat de les parelles acaramelades o dels grups d'amics, frenètics per la gran nit que els espera. 

I jo, que estic aquí asseguda i que fa estona que no deixo d'escriure, em pregunto a quin grup dec pertànyer, i quina historia m'hauran fet protagonitzar. Qui sap, potser es pensen que escric un whatsapp etern al meu xurri, potser pensen que ho faig veure per fer-me la interessant i la ocupada, potser... potser no pensen en res i ni tan sols s'han adonat de la meva presència.
"Propera parada: Badal". M'aixeco i faig una última repassada a tothom. Clicko el botó verd i trepitjo terra. Pi,pi,pi,pi...! I el metro se'n va, amb milers d'històries a dins.  

Troba la TEVA felicitat

Últimament he estat pensant molt en això de la "felicitat". Realment ens capfiquem en trobar la "fórmula" que ens proporcionarà una felicitat eterna, però sento dir-vos, amics meus, que no existeix. De fet, la felicitat no és una meta, sinó un camí. 

Una de les coses de les quals me adonat ha estat de que la gent només és feliç si hi ha algú darrere  d'aquesta felicitat. És a dir, que la felicitat d'una persona depèn directament de la de l'altra. No és una manera "sana" de viure, us ho asseguro. 

Si la teva felicitat es basa en el que algú fa, aleshores no controles en absolut la teva vida! I això si que és inacceptable. TU i només tu ets l'amo de la teva vida. TU i només tu et coneixes millor que ningú. Si TU no t'estimes ni et valores, com podria fer-ho algú altre? 

Seria meravellós aixecar-se al matí i pensar: "Avui serà un dia collonut? Doncs sí, i faré el possible per ser feliç", sense permetre que ningú t'ho espatlli, perquè ningú pot tindre el privilegi de controlar una cosa tan preuada com la teva felicitat. Així que comença a estimar-te! 

Crec que mai havia escrit tantes vegades la paraula "tu", però per aquesta entrada era realment necessari. 

Ara és el vostre torn. Si voleu podeu deixar-me als comentaris allò que més feliços us fa a la vida. 

Fins aviat! 

La televisió

Volia compartir aquest vídeo d'un dels vloggers espanyols que destaca, LuzuVlogs. Simplement, escolteu-vos-el.
       

Què estàs pensant?

Avui us deixo una petita reflexió en forma de vídeo. Un curtmetratje que de ben segur, us farà pensar.
             

Fa uns dies que hi penso, en això, i casualment, navegant per la xarxa vaig topar-me amb aquest curtmetratje que descriu terriblement bé la situació en que la nostra societat es troba. Utilitzem les xarxes socials per mostrar a la nostra llarga llista "d'amics" una versió millorada de nosaltres. Hi compartim coses tant simples com un plat de menjar, la foto de les vacances, fotos amb la nostra parella... i la nostra única finalitat, i no m'ho negeu, és ser envejats, pressumir de la nostra falsa vida, i aconseguir milers de "m'agrada". Tant ens omple un simple "m'agrada"? Tan especial és? Tanta necessitat hi ha de mostrar els nostres èxits, els nostres premis? Si t'hi poses a pensar, és realment ridícul. Ens alimentem d'una vida que ni tan sols existeix. Creem una vida darrere una pantalla, ens hi amaguem, covards, per defugir de la realitat, una realitat que ens sembla trista i avorrida. Volem allò que no tenim, anhelem la vida que veiem al mur del Facebook, mentre anem perdent la nostra vida, la nostra realitat. Ens anem perdent, oblidant per complet qui som. 

Pareu-vos-hi a pensar. Realment necessiteu que els demés valorin la vostra vida? Que hi posin un nombre total de "m'agrada"? I si simplement us dediqueu a viure-la? 

Incerteses

Crec que en aquest moment és el nom que més bé podria descriure la meva situació actual: incerta. Realment no tinc la més completa idea de què serà de mi en, sense anar més lluny, tres mesos, per no parlar ja en un o dos anys vista.

Estic en un moment de la meva vida en que he de prendre moltes decisions i totes importants, decisions en tots els àmbits: acadèmics i personals. 

Dubtes, dubtes i més dubtes no fan més que recórrer el meu cap esgotat de tant donar mil voltes a tot.

Les decisions que anem prenent al llarg de la nostra vida ens defineixen, determinen el nostre camí. Som el que decidim, i pot ser ens equivoquem, pot ser ens en penedim, però això també ens farà créixer, ens farà forts, i ens farà, a poc a poc, decidir millor.

Quan decidim, em d'escoltar el que ens mana a la raó, però deixar parlar al cor. 

Reflexions nocturnes

No valorem les coses fins que ve algú de fora que ens fa obrir els ulls. És aleshores quan veiem el que tenim al davant, la sort que tenim i el poc que ho valorem. He pogut extreure aquesta conclusió a base de moltes experiències, i de comprovar la ''teoria''. Per a posar un exemple clar i pràctic: no valores que tens una bona casa fins que no ve algú que coneixes que et diu que viu sota un pont, aleshores valores molt més la casa on vius. He posat aquest exemple però en podria posar molts altres (espero que almenys se m'hagi entès). 

A la vida passa molt sovint això; els dies passen i tu només anheles somnis impossibles, quimeres que s'allunyen molt de la teva realitat, que fan que la realitat sembli avorrida, monòtona i menyspreable. Però la realitat realment pot ser tant o més meravellosa que els propis somnis. Només has de somniar despert.

Diguem que com a reflexió final, com a ''moralitat'', us diria, estimats lectors (si és que n'hi ha algun) que valoreu el que teniu, obriu els ulls i deixeu de desitjar allò que no podeu tenir. Viu, deixa viure i sigues feliç. La vostra realitat, allò que teniu cada dia davant dels morros, pot ser realment preciós i apassionant.  

Bona nit :)

Elogi del silenci

El silenci pot ser incòmode, llarg, fred i aclaparador. Però també pot ser deliciosament plaent, relaxant i NECESSARI. Em decanto més per l'últim. Sóc d'aquelles persones que busquen el silenci, i el gaudeixen. Per això m'agrada tant llegir: la sensació de pau envaeix els meus sentits, m'envolta i m'atrapa. Només ets tu i els teus pensaments, la teva lectura. De sobte, les orelles deixen de patir. Tanco els ulls i assaboreixo cada simple instant de calma. Sento el piolar d'un ocellet, o el batec del meu cor. Em sento, per fi, a mi mateixa.

Només valorem el silenci quan no hi és. El nostre dia a dia està envoltat de soroll: crits, plors de nens, el clàxon dels cotxes, de les motos, etc. Totes aquestes situacions ens estressen (pot ser inconscientment), i tot l'estrès s'acumula dins nostre. Quan trobes silenci te n'adones, de sobte, de tot l'estrès que duies a dins, i l'elimines. 

Silenci, respecte i tolerància sempre haurien d'anar de la mà. Quan algú parla, tu has de romandre silenciós, atent. Respectar a qui parla, deixar que s'expressi, analitzar les seves paraules. Escoltar és de savis, i una de les millors maneres d'aprendre. 

En conclusió: mai hauríem de subestimar el silenci, perquè el necessitem com l'aire que respirem. És un instant de reflexió, de relax, d'evasió. És un instant que ens pertany.