És una pregunta molt simple, molt curta, molt ràpida, però alhora, pot ser és la pregunta més complicada que existeix: ets feliç? Quan algú t'ho pregunta, de seguida et ve al cap un ''si'', però després hi penses i dius: ho sóc realment?
La meva resposta en aquest cas és si. Sóc feliç quan els que m'envolten son feliços també. Però si ells no ho són, jo tampoc.
No em puc queixar de la meva vida: tinc una família que m'estima, una bona casa, un institut, uns amics inigualables, uns pares que em paguen vacances o activitats extraescolars... tot el que qualsevol persona desitja i intenta arribar a aconseguir. Imaginem-nos-ho com una piràmide; comencem abaix, amb una casa petita, una família petita, pocs luxes. Després, anem millorant, ens comprem un bon cotxe, una bona casa i ens permetem algun que altre caprici. Però que pot vindre després d'això? Que ve quan ja has arribat a la teva meta? Evidentment, tot el nombrat anteriorment requereix molt d'esforç i molta feina. Per arribar-hi, s'ha de patir, s'ha de lluitar. Hi ha molta gent que es troba a la punta de la piràmide i que no és ni la meitat de feliç de la gent que es troba en el primer esglaó d'aquesta. Irònic, oi?
Per no allargar-me gaire, acabaré donant-vos un consell: no penseu tant en fer el que els demés vulguin, feu el que vosaltres volgueu fer de veritat, gaudint cada moment i no amargant-se. Al cap i a la fi, això és la vida, i hi som per viure-la.
