Les coses canvien. I no podem evitar-ho. Les persones canvien, les relacions canvien, nosaltres canviem, la vida canvia, el rumb canvia. I no ens queda més remei que adaptar-nos-hi. Adaptar-se o morir, diuen. I adaptar-se és la solució.
Quan les coses canvien el primer sentiment que tenim és: merda, no, tot estava perfecte tal i com estava, o pot ser no era perfecte, però m'hi havia acostumat. És dolent acostumar-se, acomodar-se, relaxar-se. I ara alguns em direu, què té de dolent? Doncs res, la veritat, no us enganyo quan us dic que endavant, acomodeu-vos, feu-ho fàcil. Però quina gràcia tenen les coses fàcils?
L'ésser humà és absurdament complicat i difícil. Està comprovat. L'ésser humà es complica, retorça tot allò que pot, ho porta pel camí ple de pedres, sots i corbes. Però quina gràcia tenen les coses fàcils?
Pot ser no es tracta de buscar-li la gràcia. Pot ser les coses no haurien de ser tant complicades, tant retorçades. Pot ser sí. Pot ser no. Pot ser.
Però els canvis ens poden portar per camins meravellosament complicats. Camins que ens faran créixer, camins que ens alliçonaran, que ens faran caure, ens faran mal, ens faran plorar, ens faran riure, ens faran brillar, ballar, cantar, gaudir i deprimir. Camins bipolars. Camins al cap i a la fi. Camins amb una sortida i camins amb una arribada.
I ara us demanaré una cosa: pareu i penseu en el vostre camí. Mireu-vos els peus i mireu les petjades que deixeu enrere i el camí que encara queda per recórrer. I penseu qui sou, en que us heu convertit. Us agradeu? Us agrada on sou, que heu fet? Si la resposta a alguna de les preguntes és no, canvieu. Perquè les coses canvien, i no podem evitar-ho.
