Massa pesimista?

Últimament pot ser heu notat que estic molt pesimista, molt en contra de la vida o de la societat. No és del tot cert.

A la vida, hi ha tantíssimes coses per les quals val la pena ser-hi... Val la pena viure per la família, que sempre estarà al teu costat, estimante, apoyante a cada pas que facis. Els amics, sens dubte, una de les millors coses que es tenen a la vida. Els amics, personetes que fan del teu dia un dia millor, els teus companys de viatge, que t'escolten, comprenen i ajuden. El món... el món em supera. Paisatges impresionants, vivències úniques... la natura, l'amor, la llibertat, ser tu mateix... Petits detalls que fan que siguis una mica més feliç. No és més feliç qui més té, sino qui menys necessita. Jo necessito bona companyia, o un bon llibre, i soc la tia més feliç de tot aquest impetuós món. 

Una cançoneta que em va molt bé pel tema d'aquesta entrada:

                                 

Tot és molt confús

Tot és molt confús... Estic en una d'aquelles époques en que no pares de pensar i de preguntar-te: perquè? (tranquils, no sóc en Mourinho).

No paro de preguntar-me perquè som com som, perquè existim, com es va crear la Terra i tot l'univers. Són preguntes que em fan embogir. I el pitjor és que no crec que visqui per saber-ne les respostes. Els humans som l'obra d'enginyeria més complicada, entrevassada i admirable que existeix. Res es pot comparar amb el miracle del cos humà, dels animals, de la vida. Fos qui fos el que ho ha fet, era un autèntic geni. Sóc fan de la vida, sí, es podria dir així.

Cada matí quan em desperto, i vaig al lavabo a rentar-me la cara, la llum que s'enfila poruca per la finestra, m'acaricia la cara, mostrant-la així pura, sense imperfeccions. Em quedo una bona estona mirant-me, reflexada en el mirall (no gaire que sino arribo tard al insti) i pensant totes aquestes coses que us he explicat fins ara. 

En fi, tot plegat és un gran misteri. Estic convençuda de que no sóc l'única que es fa aquestes preguntes.

Això es tot per avui. 

Adéu :)

De tot una mica

Aquests dies he pensat molt, massa. He pensat sobre les coses, sobre perquè som com som. He tret dos conclusions de tot el que he pensat: primer, que la felicitat és com una estrella fugaç, que de tant en quan bé, i quan ho fa, et sents en la teva màxima plenitud, però dura poc, i se'n va. Dura un instant, un preciós instant, però quan se'n va, t'enfonses, tornes a estar a les fosques. És com els estats d'ànim. Pots començar el dia molt content i acabar-lo pensant que ha estat el pitjor dia de la teva vida, o bé pots començar-lo fatal i que acabi sent un dia meravellós. 

Segon, aquesta sobre la societat en general. M'agobia aquesta pressió social que tenim a sobre des de que naixem fins que morim, aquesta pressió que no ens deixa respirar, pressió envers la societat en que ens ha tocat viure i conviure. Tots hem de sortir al carrer ben arregladets, ben pentinadets, amb bones sabates, amb roba cara, amb mòvils d'última generació... Som lliures com a persones, però presoners en la nostra societat. Hi ha unes persones que diuen que això ha de ser així i aixà. I tot el que digui el contrari, no val res. Estic molt farta d'aquest exibisionisme que tenim, som com ànimes despullades, dèbils i sensibles. 

En general, penso que el món cada vegada es torna més boig, i es fan més bogeries. Els humans es maten entre ells, maten a tot ésser viu que hi hagi, maten l'atmosfera, maten la Terra i, es maten a si mateixos. Som màquines d'autodestrucció. Construim i destruim. Vivim i morim. 

En fi, hi ha tantes coses que no entenc d'aquesta vida... però he arribat a la conclusió que si hi sóc, és per alguna cosa, i que, almenys, la viure tal i com m'ha tocat viure-la.

Tres anys sense tu...

28 de febrer. Les 21:30 de la nit. Sona el telèfon. A casa, estàvem preparant el sopar. La mama agafa el telèfon. De sobte, la seva cara es gela, les comissures dels seus llavis s’entristeixen, els seus ulls mostren ràbia, impotència. Sabia que el que passava era realment greu. Se’n va de la cuina, i em quedo asseguda a la cadira. Me n’adono al fer l’esforç d’aixecar-me que se m’havien encartonat els ossos, no podia moure ni un dit. Tenia por. La por m’envaïa el cos i la ment. De fons, la mama cridant, plorant. Em quedo immobilitzada. Sento com puja les escales. Al cap de 2 minuts, baixa vestida, amb el papa vestit al costat. Diuen:

-M’han trucat, que l’avi no es mou! Anem cap a Salou. – pot ser van dir alguna cosa més, però les seves veus es perdien a l’hora que baixaven per les escales.

Sense adonar-nos-en, estàvem els tres germans sols, al menjador, assimilant paraula per paraula tot el que acabàvem de sentir. Teníem la tele engegada, però cap de nosaltres la volia mirar. Amb nosaltres, el mòbil. Desitjàvem que sones i que fos la veu tranquil·litzadora del papa dient que tot havia estat un ensurt, que l’avi estava perfectament bé. Però aquesta trucada mai va arribar a produir-se.

Una o dues hores després, va sonar el mòbil. Una petita llum d’esperança es va engegar en els nostres cors, però va durar ben poc. Era el papa:

-L’avi s’ha mort. No hi han pogut fer res. El cor li ha dit prou.

Vam quedar immòbils, quiets com a estàtues. Vaig aixecar-me i vaig fugir d’aquell menjador, el que s’havia convertit en una espècie de sala d’espera. A la cuina, vaig començar a plorar. A plorar com mai abans havia plorat. Vaig plorar, em vaig enrabiar amb el món, amb Déu, amb tothom. No m’ho creia. Tot era tan surrealista...

Tot el que va vindre després, va ser molt dolorós. Tanatori, enterrament...prefereixo no recordar-ho. Han passat tres anys, però aquesta ferida no sem tanca, i no se’m tancarà mai. Penso tan amb tu, avi... Quan vaig a Salou i veig la teva butaca, la teva boina... Recordo la teva calidesa quan arribava i em donaves la mà, la teva mà forta i decidida. Et recordo gaudint com un nen petit amb el teu Barça. T’agradaria saber que aquests tres anys el Barça ha estat imparable.

Et trobo a faltar, avi. Trobo a faltar el teu caràcter, sempre actiu, sempre amunt i avall. Amb 90 anys no paraves quiet. Que si la loteria, que si anar a comprar, a passejar... Trobo a faltar les converses amb tu. Com m’explicaves records de la teva joventut, de la teva vida. Trobo a faltar el teu punt de vista de les coses, la teva humilitat, els teus valors. Un home de paraula, home de la seva dona, pare dels seus fills, avi dels seus néts.  Homes com tu costa trobar-los.

Res és suficient, res és prou gran, per expressar tot el que em passa per dins al pensar en tu. Sentiments. Penso en tu i el cor em batega amb més força que mai. Ploro. Ploro perquè a tota la família ens agradaria que estiguessis amb nosaltres, donant-nos la teva força, el teu amor. Però després penso: El cel necessitava àngels. Ara en tenen un, el més preuat de tots.

Em dones força per superar els obstacles (se que és una cançó, però es el que sento). Quan tinc un mal moment, una mala època, quan em sento trista o sense forces, penso en tu. M’imagino la teva veu dient-me: ‘’Mariete! Tira endavant, que tu pots!’’ i m’aixeco i tiro endavant. Ho faig per tu, perquè vegis que per molt que no estiguis al meu costat, no m’ensorraré. Que seguiré endavant per tu.

T’estimem molt, les teves filles, el teu fill, la teva ‘’Rosita’’, els teus néts...

MAI T’OBLIDAREM. 

Llegir: somiar, emocionar-te, viure

Això és el que per a mi significa llegir. I em quedo curta. Per a mi, la lectura, la literatura en general és... un món diferent. Quan agafo un llibre, l'obro, oloro les pàgines, les acaricio, les devoro amb la mirada, m'endinso en el seu món.

Aquesta sensació és única. No hi ha RES més en aquest món que em faci sentir així, com em sento quan llegeixo un llibre. De sobte, res existeix al meu voltant. Només el llibre i jo. Res més. 

Les paraules flueixen al meu cap, s'ordenen, cobren vida. Aquella sensació de no voler que s'acabi mai, de voler seguir fins al final. 

Tancar el llibre i de sobte te n'adones de que estàs sentat o estirat, a la teva habitació, i tot segueix igual que abans. El silenci. Un soroll que a vegades resulta incòmode, però que sens dubte, convé de tant en tant. A mi em diverteix molt més llegir-me un bon llibre que anar de festa. Ho sé, és extrany, es ''raro''. Però, tot en aquesta vida és extrany. Si tots fóssim iguals... que aburrit seria tot! 

Per la gent que s'ha llegit això i odia completament llegir, us entenc, però només vull dir-vos que us mireu els llibres amb uns altres ulls. Obriu la vostra ment. Exploreu nous mons, noves històries, personatges... De ben segur que trobareu el gust a la lectura.

A currar tots!

Que ràpid passen les vacances...que ràpid passen les coses bones, els bons moments, els bons records. D'aquí   a res, tots tornem a la rutina (alguns pot ser ja fa temps que hi han tornat). Tornem a matinar, als embussos a la carretera, a les presses a l'hora de dinar, al ''arribo tard''...

També toca posar-se en forma, cremar tots els quilos de més que s'han anat acumulant aquests dies però que ben bons estaven. 

Només dir-vos que aprofiteu aquestes últimes hores que queden per recarregar les piles, ficar-les a màxima potència, i començar com deu mana aquest 2012, perquè serà bo si TU ho fas possible.

Res més.

Adéu!

Apreciar petits detalls

Hola a tots!

Aquestes setmanes nadalenques m'han servit per pensar y relaxar-me, i he arribat a la conclusió que molt bé diu el títol d'aquesta entrada: Apreciar petits detalls. Sembla ridícul, però en realitat, la felicitat està formada per petits detalls que dia a dia ens fan viure millor. Per exemple, us puc explicar una experiència de primera mà: aquests dies he hagut d'anar amb muletes, i quan m'ho van dir vaig pensar: ''Que bé, podre sortir de la rutina''. Aquest pensament no em va durar ni un dia, ja que al cap de 2 hores d'anar amb les muletes, només desitjava deixar-les i posar-me a caminar com rutinàriament feia. Amb això vull dir que, segons com es miri, la rutina pot ser bona. Em fixava en la gent que caminava, pujava escales, corría, saltava...sense adonar-se'n de que es genial poder-ho fer, i de vegades no ho valorem, no valorem aquest petit però gran detall. Al igual que no valorem respirar, que el nostre cor bategui cada dia. Tampoc valorem a la nostra família. Calen dies com Nadal, per adonar-te'n del tresor que tens. La felicitat no es basa en ser millonari, ni en ser el més popular de la classe, o del teu entorn. Al cap i a la fi, que importa tot això? Sí, és feliç el que és ric, però ric en amor, en amistat, en humilitat...Acabaré amb aquesta frase: No és ric qui més té, sino qui menys necessita.