Aquests dies he pensat molt, massa. He pensat sobre les coses, sobre perquè som com som. He tret dos conclusions de tot el que he pensat: primer, que la felicitat és com una estrella fugaç, que de tant en quan bé, i quan ho fa, et sents en la teva màxima plenitud, però dura poc, i se'n va. Dura un instant, un preciós instant, però quan se'n va, t'enfonses, tornes a estar a les fosques. És com els estats d'ànim. Pots començar el dia molt content i acabar-lo pensant que ha estat el pitjor dia de la teva vida, o bé pots començar-lo fatal i que acabi sent un dia meravellós.
Segon, aquesta sobre la societat en general. M'agobia aquesta pressió social que tenim a sobre des de que naixem fins que morim, aquesta pressió que no ens deixa respirar, pressió envers la societat en que ens ha tocat viure i conviure. Tots hem de sortir al carrer ben arregladets, ben pentinadets, amb bones sabates, amb roba cara, amb mòvils d'última generació... Som lliures com a persones, però presoners en la nostra societat. Hi ha unes persones que diuen que això ha de ser així i aixà. I tot el que digui el contrari, no val res. Estic molt farta d'aquest exibisionisme que tenim, som com ànimes despullades, dèbils i sensibles.
En general, penso que el món cada vegada es torna més boig, i es fan més bogeries. Els humans es maten entre ells, maten a tot ésser viu que hi hagi, maten l'atmosfera, maten la Terra i, es maten a si mateixos. Som màquines d'autodestrucció. Construim i destruim. Vivim i morim.
En fi, hi ha tantes coses que no entenc d'aquesta vida... però he arribat a la conclusió que si hi sóc, és per alguna cosa, i que, almenys, la viure tal i com m'ha tocat viure-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada