Troba la TEVA felicitat

Últimament he estat pensant molt en això de la "felicitat". Realment ens capfiquem en trobar la "fórmula" que ens proporcionarà una felicitat eterna, però sento dir-vos, amics meus, que no existeix. De fet, la felicitat no és una meta, sinó un camí. 

Una de les coses de les quals me adonat ha estat de que la gent només és feliç si hi ha algú darrere  d'aquesta felicitat. És a dir, que la felicitat d'una persona depèn directament de la de l'altra. No és una manera "sana" de viure, us ho asseguro. 

Si la teva felicitat es basa en el que algú fa, aleshores no controles en absolut la teva vida! I això si que és inacceptable. TU i només tu ets l'amo de la teva vida. TU i només tu et coneixes millor que ningú. Si TU no t'estimes ni et valores, com podria fer-ho algú altre? 

Seria meravellós aixecar-se al matí i pensar: "Avui serà un dia collonut? Doncs sí, i faré el possible per ser feliç", sense permetre que ningú t'ho espatlli, perquè ningú pot tindre el privilegi de controlar una cosa tan preuada com la teva felicitat. Així que comença a estimar-te! 

Crec que mai havia escrit tantes vegades la paraula "tu", però per aquesta entrada era realment necessari. 

Ara és el vostre torn. Si voleu podeu deixar-me als comentaris allò que més feliços us fa a la vida. 

Fins aviat! 

La televisió

Volia compartir aquest vídeo d'un dels vloggers espanyols que destaca, LuzuVlogs. Simplement, escolteu-vos-el.
       

Què estàs pensant?

Avui us deixo una petita reflexió en forma de vídeo. Un curtmetratje que de ben segur, us farà pensar.
             

Fa uns dies que hi penso, en això, i casualment, navegant per la xarxa vaig topar-me amb aquest curtmetratje que descriu terriblement bé la situació en que la nostra societat es troba. Utilitzem les xarxes socials per mostrar a la nostra llarga llista "d'amics" una versió millorada de nosaltres. Hi compartim coses tant simples com un plat de menjar, la foto de les vacances, fotos amb la nostra parella... i la nostra única finalitat, i no m'ho negeu, és ser envejats, pressumir de la nostra falsa vida, i aconseguir milers de "m'agrada". Tant ens omple un simple "m'agrada"? Tan especial és? Tanta necessitat hi ha de mostrar els nostres èxits, els nostres premis? Si t'hi poses a pensar, és realment ridícul. Ens alimentem d'una vida que ni tan sols existeix. Creem una vida darrere una pantalla, ens hi amaguem, covards, per defugir de la realitat, una realitat que ens sembla trista i avorrida. Volem allò que no tenim, anhelem la vida que veiem al mur del Facebook, mentre anem perdent la nostra vida, la nostra realitat. Ens anem perdent, oblidant per complet qui som. 

Pareu-vos-hi a pensar. Realment necessiteu que els demés valorin la vostra vida? Que hi posin un nombre total de "m'agrada"? I si simplement us dediqueu a viure-la? 

Incerteses

Crec que en aquest moment és el nom que més bé podria descriure la meva situació actual: incerta. Realment no tinc la més completa idea de què serà de mi en, sense anar més lluny, tres mesos, per no parlar ja en un o dos anys vista.

Estic en un moment de la meva vida en que he de prendre moltes decisions i totes importants, decisions en tots els àmbits: acadèmics i personals. 

Dubtes, dubtes i més dubtes no fan més que recórrer el meu cap esgotat de tant donar mil voltes a tot.

Les decisions que anem prenent al llarg de la nostra vida ens defineixen, determinen el nostre camí. Som el que decidim, i pot ser ens equivoquem, pot ser ens en penedim, però això també ens farà créixer, ens farà forts, i ens farà, a poc a poc, decidir millor.

Quan decidim, em d'escoltar el que ens mana a la raó, però deixar parlar al cor. 

Reflexions nocturnes

No valorem les coses fins que ve algú de fora que ens fa obrir els ulls. És aleshores quan veiem el que tenim al davant, la sort que tenim i el poc que ho valorem. He pogut extreure aquesta conclusió a base de moltes experiències, i de comprovar la ''teoria''. Per a posar un exemple clar i pràctic: no valores que tens una bona casa fins que no ve algú que coneixes que et diu que viu sota un pont, aleshores valores molt més la casa on vius. He posat aquest exemple però en podria posar molts altres (espero que almenys se m'hagi entès). 

A la vida passa molt sovint això; els dies passen i tu només anheles somnis impossibles, quimeres que s'allunyen molt de la teva realitat, que fan que la realitat sembli avorrida, monòtona i menyspreable. Però la realitat realment pot ser tant o més meravellosa que els propis somnis. Només has de somniar despert.

Diguem que com a reflexió final, com a ''moralitat'', us diria, estimats lectors (si és que n'hi ha algun) que valoreu el que teniu, obriu els ulls i deixeu de desitjar allò que no podeu tenir. Viu, deixa viure i sigues feliç. La vostra realitat, allò que teniu cada dia davant dels morros, pot ser realment preciós i apassionant.  

Bona nit :)