Tot és molt confús

Tot és molt confús... Estic en una d'aquelles époques en que no pares de pensar i de preguntar-te: perquè? (tranquils, no sóc en Mourinho).

No paro de preguntar-me perquè som com som, perquè existim, com es va crear la Terra i tot l'univers. Són preguntes que em fan embogir. I el pitjor és que no crec que visqui per saber-ne les respostes. Els humans som l'obra d'enginyeria més complicada, entrevassada i admirable que existeix. Res es pot comparar amb el miracle del cos humà, dels animals, de la vida. Fos qui fos el que ho ha fet, era un autèntic geni. Sóc fan de la vida, sí, es podria dir així.

Cada matí quan em desperto, i vaig al lavabo a rentar-me la cara, la llum que s'enfila poruca per la finestra, m'acaricia la cara, mostrant-la així pura, sense imperfeccions. Em quedo una bona estona mirant-me, reflexada en el mirall (no gaire que sino arribo tard al insti) i pensant totes aquestes coses que us he explicat fins ara. 

En fi, tot plegat és un gran misteri. Estic convençuda de que no sóc l'única que es fa aquestes preguntes.

Això es tot per avui. 

Adéu :)

De tot una mica

Aquests dies he pensat molt, massa. He pensat sobre les coses, sobre perquè som com som. He tret dos conclusions de tot el que he pensat: primer, que la felicitat és com una estrella fugaç, que de tant en quan bé, i quan ho fa, et sents en la teva màxima plenitud, però dura poc, i se'n va. Dura un instant, un preciós instant, però quan se'n va, t'enfonses, tornes a estar a les fosques. És com els estats d'ànim. Pots començar el dia molt content i acabar-lo pensant que ha estat el pitjor dia de la teva vida, o bé pots començar-lo fatal i que acabi sent un dia meravellós. 

Segon, aquesta sobre la societat en general. M'agobia aquesta pressió social que tenim a sobre des de que naixem fins que morim, aquesta pressió que no ens deixa respirar, pressió envers la societat en que ens ha tocat viure i conviure. Tots hem de sortir al carrer ben arregladets, ben pentinadets, amb bones sabates, amb roba cara, amb mòvils d'última generació... Som lliures com a persones, però presoners en la nostra societat. Hi ha unes persones que diuen que això ha de ser així i aixà. I tot el que digui el contrari, no val res. Estic molt farta d'aquest exibisionisme que tenim, som com ànimes despullades, dèbils i sensibles. 

En general, penso que el món cada vegada es torna més boig, i es fan més bogeries. Els humans es maten entre ells, maten a tot ésser viu que hi hagi, maten l'atmosfera, maten la Terra i, es maten a si mateixos. Som màquines d'autodestrucció. Construim i destruim. Vivim i morim. 

En fi, hi ha tantes coses que no entenc d'aquesta vida... però he arribat a la conclusió que si hi sóc, és per alguna cosa, i que, almenys, la viure tal i com m'ha tocat viure-la.