Adéu 2012...Hola 2013!

Doncs sí. Aquest 2012 ja s'acaba. Pel que fa socialment i econòmicament, ha estat un dels pitjors anys de la història. Parats, crisi, parats, més crisi... Però la crisi no ha sigut només econòmica. Hi ha hagut una crisi molt més greu, que és la crisi de valors. Ens hem tornat tots bojos. Sincerament, les perspectives pel 2013 no són gaire bones. Tampoc ha estat un any horrible, és clar. Hem tingut uns Jocs Olímpics preciosos, i el món ens ha donat moltes alegries. Personalment, ha estat un bon any. He viatjat als llocs on desitjava viatjar des de ben petita, he gaudit de la companyia dels meus amics i de la meva família, he tingut noves il·lusions, noves metes, nous projectes. Sí, ha estat un molt bon any. Si estàs llegint això, et demanaria que fessis un petit exercici: tanca els ulls, pensa en tot el que et va fer somriure durant el 2012 i oblida't de tota la resta. Tant de bo aquest somriures, aquest bons moments, es multipliquin per 2013!

Us desitjo un  FELIÇ ANY NOU 2013, i que el gaudiu al màxim. Ens passem la vida esperant que passi alguna cosa i al final l'únic que passa és la vida...En aquest any nou, no esperis, FES QUE PASSI! 

Castells de sorra

Anar a la platja sempre m'ha agradat. Dona tranquil·litat sentir el soroll de les ones, que venen i van, i com la brisa salada t'acaricia la cara. Tot això sona molt bé, però anar a la platja també és aguantar els crits dels nens, morir-se de calor, cremar-se, picadures de medusa, sorra als ulls... en fi, tot té els seus pros i les seves contres. Però en general, anar a la platja sempre em resulta meravellós. És un dels llocs on més reflexiono o observo. L'altre dia, mirant com uns nens construïen un castell de sorra, vaig fer la següent reflexió:

La vida es basa en construir petits castells de sorra: construïm projectes, futur, esperança. Hi posem tot el nostre amor i esforç a anar-lo perfeccionant i reforçant. Però de sobte arriba una inesperada ona d'aigua, que ens desfà el nostre apreciat castell, encara que seguim lluitant, el reconstruïm, tapem tots els forats, totes les ferides que s'han produït, amb l'esperança de que torni a ser com abans. L'aigua del mar et tomba el castell contínuament, i arriba un punt en que ja no tornes a reconstruir-lo, simplement deixes que l'aigua se l'endugui, que el converteixi en no-res, et rendeixes, sense ja esperances, i busques un nou camí, un nou terreny per muntar el teu castell de sorra particular. 

El més curiós de tot això és que aquesta reflexió la vaig fer mentre observava com uns nens construïen el seu castell de sorra a la vora del mar, i l'aigua els hi tombava contínuament, però els el reconstruïen una i altra vegada. Quan vaig acabar de fer la reflexió, com si m'haguessin llegit el pensament, automàticament van abandonar el castell i es van posar a jugar amb una tabla de surf. També em va donar molt que pensar el que havien fet, doncs és un exemple de que, quan deixem de lluitar per quelcom, de seguida busquem alguna altra cosa que ens reemplaci el buit que ens ha deixat, i ens sentim igual de satisfets. S'ha perdut una mica l'esperit de lluitar per allò que s'estima o es vol. Suposo que la societat ha anat evolucionant d'aquesta manera. 

En fi, en aquests dies calorosos, podeu anar a la platja i fixar-vos com jo en tot el que us he explicat, doncs veureu que s'aplica gairebé a tothom. 

Som feliços realment?

És una pregunta molt simple, molt curta, molt ràpida, però alhora, pot ser és la pregunta més complicada que existeix: ets feliç? Quan algú t'ho pregunta, de seguida et ve al cap un ''si'', però després hi penses i dius: ho sóc realment? 

La meva resposta en aquest cas és si. Sóc feliç quan els que m'envolten son feliços també. Però si ells no ho són, jo tampoc. 

No em puc queixar de la meva vida: tinc una família que m'estima, una bona casa, un institut, uns amics inigualables, uns pares que em paguen vacances o activitats extraescolars... tot el que qualsevol persona desitja i intenta arribar a aconseguir. Imaginem-nos-ho com una piràmide; comencem abaix, amb una casa petita, una família petita, pocs luxes. Després, anem millorant, ens comprem un bon cotxe, una bona casa i ens permetem algun que altre caprici. Però que pot vindre després d'això? Que ve quan ja has arribat a la teva meta? Evidentment, tot el nombrat anteriorment requereix molt d'esforç i molta feina. Per arribar-hi, s'ha de patir, s'ha de lluitar. Hi ha molta gent que es troba a la punta de la piràmide i que no és ni la meitat de feliç de la gent que es troba en el primer esglaó d'aquesta. Irònic, oi? 

Per no allargar-me gaire, acabaré donant-vos un consell: no penseu tant en fer el que els demés vulguin, feu el que vosaltres volgueu fer de veritat, gaudint cada moment i no amargant-se. Al cap i a la fi, això és la vida, i hi som per viure-la. 

El moment adient

Un sol detall, un sol instant, pot cambiar TOT. Tot el que havies fet a la teva vida deixa d'importar, tot el teu passat. De sobte, el futur no és com sempre l'havies imaginat. Canvia,capgira tot el teu món. Avui m'han passat un seguit de coses que m'han impactat, m'han fet correr a l'ordinador per escriure'n una reflexió. Una reflexió que us regalo a continuació i que espero que us serveixi.

Els canvis són bons. A la llarga, són bons. Canviar dóna vida. Veure coses diferents, rebre noves maneres de fer les coses. Tot és cultura, tot ens enriqueix, el cor i la ment. Tendim a témer al desconegut. És la inèrcia de l'ésser humà. A vegades, s'ha de saber canviar a temps. És el més important. Canviar quan el cap i el cor t'ho demanen. Personalment, he realitzat molt canvis a la meva vida últimament. No us imagineu el que m'han enriquit. A l'hora de fer-los, ho veia tot negre, sense futur, sense sortida. Ara, penso que n'hauria sigut de mi sense aquells canvis. Pot ser no estaria ara mateix aquí, escrivint aquestes línies per a tu, que te les llegeixes atent. 

La vida sense canvis seria tan i tan avorrida! Girs inesperats, nous plans, noves il·lusions, nous projectes. 

Sóc una persona a la que fa quatre anys, li parlaves de canvis i es posava malalta. Que li agafava pànic de sentir la paraula. Ara, sóc una persona que en necessita urgentment. Si pogués, marxaria ben lluny d'on sóc. Allà on ningú em reconegués, on no em perseguissin els records del passat. On pogués començar de nou, amb noves companyies, noves emocions i nous projectes. Però ara no pot ser, he d'estudiar, fer una carrera i tindre una feina. Sincerament, no és gaire motivant. Tot l'esforç des de ben petit fins que ja ets un adult, per arribar on tothom, per ser igual que tothom. Per què no ens escapem una mica dels tòpics? És fàcil escriure-ho, imaginar-ho, somiar-ho, però tan difícil i complicat fer-ho... Vull sentir-me lliure. Lliure en aquest planeta anomenat Terra, tan gran, tan ple de meravelles! Vull viure aquest miracle! La vida és massa valuosa per malgastar-la com fem a vegades. La malgastem buscant la felicitat, la joiosa formula per buscar la felicitat, però la realitat és que ja hi vivim. I no ho valorem, no n'estem satisfets. Sempre volem més i més i més. Estem cecs. Tenim ulls, però no veiem. No veiem que tot el que ens envolta és felicitat. Que tot el que ens envolta és un miracle, que és superior a nosaltres i que té un valor immens. Som tan il·lusos...! 

També estic cansada d'aguantar segons quines coses. Vaig llegir que, abans de desmotivar-te o baixar la teva autoestima, miris si la gent que tens al voltant és estúpida, doncs llavors no es problema teu. Envolta't de la gent que tu vulguis, la que tu creguis que et convé, que t'entendrà, que et farà feliç! 

Definitivament, gaudeix de la vida, sigues feliç, però sobretot, sigues tu mateix. 

Cançons que m'emocionen...

Avui, una entrada emotiva. Cançons que m'eleven al cel, que em remouen tot per dins, m'inspiren... en fi, aquí us les deixo. Pot ser no té el mateix efecte per a vosaltres, però per a mi si. Espero que us facin gaudir tan com m'ho fan a mi.
PD: El piano és el principal protagonista d'aquestes cançons. N'hi ha moltes més que m'agraden, però aquestes en especial em relaxen i em provoquen unes sensacions diferents.

DAVE THOMAS: Waking Dream

                                   

DAVE THOMAS: Our Story

                                   

YANN TIERSEN: Comptine D'un Autre Ete

                                    

ROBERT PEETERS: Giving You My Heart

              

LUDOVICO EINAUDI: Una Mattina (Intocable)

                

Barcelona, Barcelona...!

Barcelona és única. Sí, suposo que aquestes serien les paraules que resumirien la meva estada d'aquests dos dies a la ciutat. Mai havia vist tanta gent diferent unida per una mateixa ciutat, tants looks, personalitats, persones i races juntes, compenetrades. Clar està que tampoc mai havia vist tants estrangers per metre quadrat. 

El meu gran descobriment va començar només trepitjar l'estació de Sants. De sobte, respirava un altre aire en l'ambient. Gent amunt i avall, fent d'aquell fet tan inusual per a mi com el d'estar a l'estació el més rutinari i comú en ells. La primera impressió va ser estressant: tots corrien amunt i avall, amoïnats, com si algú o quelcom els esperés impacient allà on fos. A les escales mecàniques, tothom es situava a la dreta d'aquestes. Pensava perquè tothom s'havia ficat d'acord de sobte en col·locar-se en la mateixa situació, però ho vaig comprendre de seguida quan una noia amb presa pujava corrents pel costat esquerre de les escales. Primera sorpresa: la gent era mínimament educada com per fer més fàcil l'accés de la gent amb presses. Sí, ho sé, es una xorrada molt gran, però a mi em va impressionar favorablement, sóc de poble, que hi farem. 

Al sortir a l'exterior, mirava atentament la gent que ens creuàvem pel carrer, analitzant sigilosament el seu estil, la seva personalitat. Cadascú d'ells era diferent respecte l'altre: hi havia els típics moderns que es troben a tot arreu, amb gafes de pasta i roba que no ho sembla, però es cara ; els progres, semblants als moderns però amb un toc més desmanegat,alguna que altra rasta i el seu toc especial ; els hippies, que de ben segur que tots en coneixem algun i que van amb les xiruques i el seu palestí amb la rasta, també. Si els hagués d'anomenar a tots, no acabaria mai: guiris, gabachos, anglesos, xinesos, japonesos, pakistanesos, sud-americans, equatorians, africans, francesos, alemanys, holandesos... i miraculosament algun que altre català.
Metros amunt i avall: moure't per Barcelona sense un transport públic és puc usual. Si no és el metro, és el bus, o el tramvia, o una bici, etc. El metro és molt bonic si l'utilitzes un o dos dies, quan vas de visita ; ara, si l'utilitzes cada dia per anar a treballar, els 365 dies de l'any, a segons quines hores... és una altra història. Això si, entretingut durant el viatge ho estàs. La gent és molt peculiar: així com et trobes al típic jovenet o no tan jovenet amb els auriculars i la música al màxim, desconnectats del món, com al que llegeix concentrat, devorant les pàgines del llibre, com el que aprofita l'estoneta i el balanceig del metro per aclucar els ulls, la típica pija o pijo que ve amb les bosses de les boutiques més privilegiades ... hi ha de tot. I anant observant el panorama que tenia al davant, vaig presenciar una escena que feia temps o diria que MAI havia vist abans, i es que dos alemanys (o holandesos, no se ben bé que parlaven) es van aixecar sense badar ni un segon, sense ni tan sols mirar-se, al entrar una dona vella al metro. Sí, una altra xorrada típica d'una tia de poble, però per a mi això és un detall molt important, una mostra de mínima cortesia i educació que últimament ha estat desapareguda en combat. La mateixa situació vam viure al tren, però en aquest cas, ningú va moure una ungla per deixar seure a una dona ja grandeta. Petits detalls molt importants, que fan d'una societat millor o pitjor.

Bé, no m'allargaré gaire més, no us vull cansar. Evidentment, no tot són floretes per a Barcelona. Té, com a tot arreu, la seva part fosca, ''su lado oscuro''. Malament aniria si no el tingués. A partir de les 22:00 o les 23:00 no pots passejar tranquil pels carrers. Sempre has d'estar a la guait de la teva bossa o motxilla, i els casos d'atracaments i robatoris creixen i creixen sense pietat. Tampoc cal agafar por ni paranoies. És el preu que s'ha de pagar al casar-te amb aquesta gran ciutat. Aquesta ''por'' o inseguretat l'he presenciat de ben aprop, passejant pel Raval, trepitjant els seus carrers, respirant l'aire insegur. En el fons, només vaig veure gent de fora que buscava un lloc on sentir-se com a casa. Vaig veure coses que no veig normalment: a cada cantonada hi ha alguna moguda, algun moviment sospitós, quelcom fora del normal. Ho sé, us havia dit que no m'allargaria i ho estic fent, així que m'aniré acomiadant. Encara tinc moltes més vivències i anècdotes, però prefereixo mantenir-les al meu cap, sense teclejar-les, i inventar-me històries amb elles. Pot ser d'aquí a un temps les podeu llegir, ja es veurà.
En relació amb l'entrada d'avui, us deixo una cançó que sempre em ve al cap quan parlo de Barcelona: la famosa ''No me llames Dolores llamame Lola, la que siempre va sola por Barcelona buscando follón'' (Lola, de Pastora). Bé, aquí us la deixo. Fins aviat.
                                       

STOP KONY

Avui, per pura casualitat, he trobat un vídeo al youtube titulat ''Kony 2012''. Per curiositat, he clicat al vídeo i l'he mirat. Ara, 30 minuts després, m'he dit a mi mateixa: Com es que no havia vist aquest video abans?

M'ha semblat interessant deixar-lo aquí, perquè TOTS el conegueu. Joseph Kony és l'home més buscat del món, encara que NINGÚ en aquest món, fins ara, fa poc, ho sabia. Abans que Gadaffi (ja mort), o abans de qualsevol altra aterrador criminal, està Kony. No us explicaré gaire cosa sobre ell perquè el video ho explica de manera magistral. D'una manera que tothom enten: el director del documental, li explica qui es Joseph Kony al seu fill, un noiet petit que no arriba als 6 anys. Mireu-lo, no us en arrepentireu. 

Seguidament, us adjunto dos videos: un, amb substituls en espanyol, i l'altre, l'original en anglès.

També us adjunto la pàgina web, per si al acabar de veure el video us animeu i voleu seguir d'aprop tot aquest moviment STOP KONY.

VIDEO SUBSTITULAT:

                                   


VIDEO EN V.O (Anglès):


                  


PÁGINA WEB:

http://www.kony2012.com/

També m'agradaria afegir un enllaç a una entrevista realitzada a ''La 1'' a la portaveu de ''Metges sense fronteres'', on dona la seva opinió i la opinió de tota la ONG en general sobre STOP KONY. Penso que va bé saber diferents opinions, això ens enriqueix encara més.
CLICK AQUÍ PER ACCEDIR A L'ENTREVISTA.

Massa pesimista?

Últimament pot ser heu notat que estic molt pesimista, molt en contra de la vida o de la societat. No és del tot cert.

A la vida, hi ha tantíssimes coses per les quals val la pena ser-hi... Val la pena viure per la família, que sempre estarà al teu costat, estimante, apoyante a cada pas que facis. Els amics, sens dubte, una de les millors coses que es tenen a la vida. Els amics, personetes que fan del teu dia un dia millor, els teus companys de viatge, que t'escolten, comprenen i ajuden. El món... el món em supera. Paisatges impresionants, vivències úniques... la natura, l'amor, la llibertat, ser tu mateix... Petits detalls que fan que siguis una mica més feliç. No és més feliç qui més té, sino qui menys necessita. Jo necessito bona companyia, o un bon llibre, i soc la tia més feliç de tot aquest impetuós món. 

Una cançoneta que em va molt bé pel tema d'aquesta entrada:

                                 

Tot és molt confús

Tot és molt confús... Estic en una d'aquelles époques en que no pares de pensar i de preguntar-te: perquè? (tranquils, no sóc en Mourinho).

No paro de preguntar-me perquè som com som, perquè existim, com es va crear la Terra i tot l'univers. Són preguntes que em fan embogir. I el pitjor és que no crec que visqui per saber-ne les respostes. Els humans som l'obra d'enginyeria més complicada, entrevassada i admirable que existeix. Res es pot comparar amb el miracle del cos humà, dels animals, de la vida. Fos qui fos el que ho ha fet, era un autèntic geni. Sóc fan de la vida, sí, es podria dir així.

Cada matí quan em desperto, i vaig al lavabo a rentar-me la cara, la llum que s'enfila poruca per la finestra, m'acaricia la cara, mostrant-la així pura, sense imperfeccions. Em quedo una bona estona mirant-me, reflexada en el mirall (no gaire que sino arribo tard al insti) i pensant totes aquestes coses que us he explicat fins ara. 

En fi, tot plegat és un gran misteri. Estic convençuda de que no sóc l'única que es fa aquestes preguntes.

Això es tot per avui. 

Adéu :)

De tot una mica

Aquests dies he pensat molt, massa. He pensat sobre les coses, sobre perquè som com som. He tret dos conclusions de tot el que he pensat: primer, que la felicitat és com una estrella fugaç, que de tant en quan bé, i quan ho fa, et sents en la teva màxima plenitud, però dura poc, i se'n va. Dura un instant, un preciós instant, però quan se'n va, t'enfonses, tornes a estar a les fosques. És com els estats d'ànim. Pots començar el dia molt content i acabar-lo pensant que ha estat el pitjor dia de la teva vida, o bé pots començar-lo fatal i que acabi sent un dia meravellós. 

Segon, aquesta sobre la societat en general. M'agobia aquesta pressió social que tenim a sobre des de que naixem fins que morim, aquesta pressió que no ens deixa respirar, pressió envers la societat en que ens ha tocat viure i conviure. Tots hem de sortir al carrer ben arregladets, ben pentinadets, amb bones sabates, amb roba cara, amb mòvils d'última generació... Som lliures com a persones, però presoners en la nostra societat. Hi ha unes persones que diuen que això ha de ser així i aixà. I tot el que digui el contrari, no val res. Estic molt farta d'aquest exibisionisme que tenim, som com ànimes despullades, dèbils i sensibles. 

En general, penso que el món cada vegada es torna més boig, i es fan més bogeries. Els humans es maten entre ells, maten a tot ésser viu que hi hagi, maten l'atmosfera, maten la Terra i, es maten a si mateixos. Som màquines d'autodestrucció. Construim i destruim. Vivim i morim. 

En fi, hi ha tantes coses que no entenc d'aquesta vida... però he arribat a la conclusió que si hi sóc, és per alguna cosa, i que, almenys, la viure tal i com m'ha tocat viure-la.

Tres anys sense tu...

28 de febrer. Les 21:30 de la nit. Sona el telèfon. A casa, estàvem preparant el sopar. La mama agafa el telèfon. De sobte, la seva cara es gela, les comissures dels seus llavis s’entristeixen, els seus ulls mostren ràbia, impotència. Sabia que el que passava era realment greu. Se’n va de la cuina, i em quedo asseguda a la cadira. Me n’adono al fer l’esforç d’aixecar-me que se m’havien encartonat els ossos, no podia moure ni un dit. Tenia por. La por m’envaïa el cos i la ment. De fons, la mama cridant, plorant. Em quedo immobilitzada. Sento com puja les escales. Al cap de 2 minuts, baixa vestida, amb el papa vestit al costat. Diuen:

-M’han trucat, que l’avi no es mou! Anem cap a Salou. – pot ser van dir alguna cosa més, però les seves veus es perdien a l’hora que baixaven per les escales.

Sense adonar-nos-en, estàvem els tres germans sols, al menjador, assimilant paraula per paraula tot el que acabàvem de sentir. Teníem la tele engegada, però cap de nosaltres la volia mirar. Amb nosaltres, el mòbil. Desitjàvem que sones i que fos la veu tranquil·litzadora del papa dient que tot havia estat un ensurt, que l’avi estava perfectament bé. Però aquesta trucada mai va arribar a produir-se.

Una o dues hores després, va sonar el mòbil. Una petita llum d’esperança es va engegar en els nostres cors, però va durar ben poc. Era el papa:

-L’avi s’ha mort. No hi han pogut fer res. El cor li ha dit prou.

Vam quedar immòbils, quiets com a estàtues. Vaig aixecar-me i vaig fugir d’aquell menjador, el que s’havia convertit en una espècie de sala d’espera. A la cuina, vaig començar a plorar. A plorar com mai abans havia plorat. Vaig plorar, em vaig enrabiar amb el món, amb Déu, amb tothom. No m’ho creia. Tot era tan surrealista...

Tot el que va vindre després, va ser molt dolorós. Tanatori, enterrament...prefereixo no recordar-ho. Han passat tres anys, però aquesta ferida no sem tanca, i no se’m tancarà mai. Penso tan amb tu, avi... Quan vaig a Salou i veig la teva butaca, la teva boina... Recordo la teva calidesa quan arribava i em donaves la mà, la teva mà forta i decidida. Et recordo gaudint com un nen petit amb el teu Barça. T’agradaria saber que aquests tres anys el Barça ha estat imparable.

Et trobo a faltar, avi. Trobo a faltar el teu caràcter, sempre actiu, sempre amunt i avall. Amb 90 anys no paraves quiet. Que si la loteria, que si anar a comprar, a passejar... Trobo a faltar les converses amb tu. Com m’explicaves records de la teva joventut, de la teva vida. Trobo a faltar el teu punt de vista de les coses, la teva humilitat, els teus valors. Un home de paraula, home de la seva dona, pare dels seus fills, avi dels seus néts.  Homes com tu costa trobar-los.

Res és suficient, res és prou gran, per expressar tot el que em passa per dins al pensar en tu. Sentiments. Penso en tu i el cor em batega amb més força que mai. Ploro. Ploro perquè a tota la família ens agradaria que estiguessis amb nosaltres, donant-nos la teva força, el teu amor. Però després penso: El cel necessitava àngels. Ara en tenen un, el més preuat de tots.

Em dones força per superar els obstacles (se que és una cançó, però es el que sento). Quan tinc un mal moment, una mala època, quan em sento trista o sense forces, penso en tu. M’imagino la teva veu dient-me: ‘’Mariete! Tira endavant, que tu pots!’’ i m’aixeco i tiro endavant. Ho faig per tu, perquè vegis que per molt que no estiguis al meu costat, no m’ensorraré. Que seguiré endavant per tu.

T’estimem molt, les teves filles, el teu fill, la teva ‘’Rosita’’, els teus néts...

MAI T’OBLIDAREM. 

Llegir: somiar, emocionar-te, viure

Això és el que per a mi significa llegir. I em quedo curta. Per a mi, la lectura, la literatura en general és... un món diferent. Quan agafo un llibre, l'obro, oloro les pàgines, les acaricio, les devoro amb la mirada, m'endinso en el seu món.

Aquesta sensació és única. No hi ha RES més en aquest món que em faci sentir així, com em sento quan llegeixo un llibre. De sobte, res existeix al meu voltant. Només el llibre i jo. Res més. 

Les paraules flueixen al meu cap, s'ordenen, cobren vida. Aquella sensació de no voler que s'acabi mai, de voler seguir fins al final. 

Tancar el llibre i de sobte te n'adones de que estàs sentat o estirat, a la teva habitació, i tot segueix igual que abans. El silenci. Un soroll que a vegades resulta incòmode, però que sens dubte, convé de tant en tant. A mi em diverteix molt més llegir-me un bon llibre que anar de festa. Ho sé, és extrany, es ''raro''. Però, tot en aquesta vida és extrany. Si tots fóssim iguals... que aburrit seria tot! 

Per la gent que s'ha llegit això i odia completament llegir, us entenc, però només vull dir-vos que us mireu els llibres amb uns altres ulls. Obriu la vostra ment. Exploreu nous mons, noves històries, personatges... De ben segur que trobareu el gust a la lectura.

A currar tots!

Que ràpid passen les vacances...que ràpid passen les coses bones, els bons moments, els bons records. D'aquí   a res, tots tornem a la rutina (alguns pot ser ja fa temps que hi han tornat). Tornem a matinar, als embussos a la carretera, a les presses a l'hora de dinar, al ''arribo tard''...

També toca posar-se en forma, cremar tots els quilos de més que s'han anat acumulant aquests dies però que ben bons estaven. 

Només dir-vos que aprofiteu aquestes últimes hores que queden per recarregar les piles, ficar-les a màxima potència, i començar com deu mana aquest 2012, perquè serà bo si TU ho fas possible.

Res més.

Adéu!

Apreciar petits detalls

Hola a tots!

Aquestes setmanes nadalenques m'han servit per pensar y relaxar-me, i he arribat a la conclusió que molt bé diu el títol d'aquesta entrada: Apreciar petits detalls. Sembla ridícul, però en realitat, la felicitat està formada per petits detalls que dia a dia ens fan viure millor. Per exemple, us puc explicar una experiència de primera mà: aquests dies he hagut d'anar amb muletes, i quan m'ho van dir vaig pensar: ''Que bé, podre sortir de la rutina''. Aquest pensament no em va durar ni un dia, ja que al cap de 2 hores d'anar amb les muletes, només desitjava deixar-les i posar-me a caminar com rutinàriament feia. Amb això vull dir que, segons com es miri, la rutina pot ser bona. Em fixava en la gent que caminava, pujava escales, corría, saltava...sense adonar-se'n de que es genial poder-ho fer, i de vegades no ho valorem, no valorem aquest petit però gran detall. Al igual que no valorem respirar, que el nostre cor bategui cada dia. Tampoc valorem a la nostra família. Calen dies com Nadal, per adonar-te'n del tresor que tens. La felicitat no es basa en ser millonari, ni en ser el més popular de la classe, o del teu entorn. Al cap i a la fi, que importa tot això? Sí, és feliç el que és ric, però ric en amor, en amistat, en humilitat...Acabaré amb aquesta frase: No és ric qui més té, sino qui menys necessita.