Crònica d'un viatge en bicicleta

Enfilo Passeig Sant Joan avall amb la bici. Maleeixo tots aquells vianants que creuen el semàfor en vermell. Respiro (fum negre). Un raig de sol impacta sobre les meves galtes pàl·lides, giro a la dreta, cap a Diagonal. Fa pujada i poso la segona; m'enfado amb mi mateixa perquè ja estic esbufegant i no porto ni 5 minuts sobre la bici. He de fer més esport, em repeteixo com un mantra.

Giro a l'esquerra, carrer Provença. I pedalejo ràpid perquè vaig tard. Sempre tard. A Barcelona tot batega ràpid, t'hi adaptes o mors. Camines ràpid, menges ràpid, treballes ràpid, condueixes ràpid.

A la meva dreta, La Pedrera. Xinesos fent-se fotografies, ara de costat, ara contrapicat, ara salto. I després ho penjo a Instagram i demà me n'oblido. Arribo a Provença, aparco la bicicleta. Un noi assegut en un portal amb un got de cartró mig ple de monedes em saluda, com cada dia. Li responc amb un somriure amable i desaparec sota terra, com un talp.

Tot té un per què: busquem-lo

Som simples observadors de la realitat. Una realitat que ens colpeja, que se'ns pixa a sobre, que ens enfonsa. Una realitat dura, cruel, espantosa. I només observem, només ens sentim impactats, només "retuitegem" o cliquem "like". Sense actuar. Sense moure'ns de la nostra còmoda butaca. Sense allunyar-nos de la càlida comoditat que desprèn la nostra zona de comfort.

Mirem al noi o a la noia que al metro prega perquè algú li ofereixi unes monedes per poder menjar. Mirem a les persones que dormen al carrer (més aviat fem veure que no les veiem). Les ignorem. Però sabem que hi són. I tant si ho sabem. Mirem els telenotícies que ens parlen de morts, de refugiats, de guerres, d'assassinats. Fins a quin punt ens surt a compte estar tant extremadament informats, si l'únic que aconseguim es 'infoxicar-nos'? Fins a quin punt ens creiem que des de les xarxes socials canviarem el món? 

No interpreteu aquesta entrada com una crida negativa i fosca. Es més, la faig perquè em remou per dins fer les coses diferent a com s'estan fent fins ara. I em motiva saber que no estic sola, que molta gent està duent a terme projectes bonics, projectes que em fan creure que no tot està perdut. 

Observar la realitat no és dolent; és necessari. La clau és observar-la amb sentit crític i reflexiu, treure'n alguna cosa, Furgar, anar més enllà, pensar. Perquè tot, absolutament tot, té un per què: busquem-lo. 

Les coses canvien

Les coses canvien. I no podem evitar-ho. Les persones canvien, les relacions canvien, nosaltres canviem, la vida canvia, el rumb canvia. I no ens queda més remei que adaptar-nos-hi. Adaptar-se o morir, diuen. I adaptar-se és la solució.

Quan les coses canvien el primer sentiment que tenim és: merda, no, tot estava perfecte tal i com estava, o pot ser no era perfecte, però m'hi havia acostumat. És dolent acostumar-se, acomodar-se, relaxar-se. I ara alguns em direu, què té de dolent? Doncs res, la veritat, no us enganyo quan us dic que endavant, acomodeu-vos, feu-ho fàcil. Però quina gràcia tenen les coses fàcils? 

L'ésser humà és absurdament complicat i difícil. Està comprovat. L'ésser humà es complica, retorça tot allò que pot, ho porta pel camí ple de pedres, sots i corbes. Però quina gràcia tenen les coses fàcils?

Pot ser no es tracta de buscar-li la gràcia. Pot ser les coses no haurien de ser tant complicades, tant retorçades. Pot ser sí. Pot ser no. Pot ser. 

Però els canvis ens poden portar per camins meravellosament complicats. Camins que ens faran créixer, camins que ens alliçonaran, que ens faran caure, ens faran mal, ens faran plorar, ens faran riure, ens faran brillar, ballar, cantar, gaudir i deprimir. Camins bipolars. Camins al cap i a la fi. Camins amb una sortida i camins amb una arribada. 

I ara us demanaré una cosa: pareu i penseu en el vostre camí. Mireu-vos els peus i mireu les petjades que deixeu enrere i el camí que encara queda per recórrer. I penseu qui sou, en que us heu convertit. Us agradeu? Us agrada on sou, que heu fet? Si la resposta a alguna de les preguntes és no, canvieu. Perquè les coses canvien, i no podem evitar-ho. 

Metro nocturn

El metro de nit és extremadament curiós. Clicko el botó verd i de sobte entro en un món paral·lel. Les portes s'obren i una barreja de fum i alcohol em colpeja la cara. Miro a una banda i a l'altra, a la recerca d'un lloc on poder aposentar-me, i finalment trobo un lloc. Pi,pi,pi,pi...! Les portes es tanquen i el metro arrenca a tota velocitat. "Propera parada: Hospital Clínic", anuncia la veu artificial que ressona per tot el vagó.

Em disposo a examinar tota la fauna i flora que m'envolta. És curiós perquè sempre em trobo amb el mateix tipus de gent, i fins i tot m'atreviria a descriure alguns dels personatges típics dels viatges subterranis nocturns.

Les parelletes més carinyoses del normal són habituals, engrescades per la nit. De les parelletes que no es solten a les personetes que no solten la cervesa/beguda alcohòlica/o no alcohòlica (qui sap) i que sempre acostumen a anar soles. Se sent algun que altre crit provinent de l'altre vagó, d'algú que s'ha passat amb el vi sopant (acte del qual se'n penedirà el dia següent). Miro al noi jove que s'asseu al meu costat en l'instant precís en que es feia una selfie mostrant la seva cara més seductiva (almenys ho intentava): parlem del típic "borratxo fotògraf que es creu Mr. Espanya cada nit". Per acabar, no podem oblidar la persona solitària que sempre viatja sola, que es passa tot el trajecte amb la mirada perduda, mirant un punt fix. Acostuma a tenir la mala sort d'estar just al costat de les parelles acaramelades o dels grups d'amics, frenètics per la gran nit que els espera. 

I jo, que estic aquí asseguda i que fa estona que no deixo d'escriure, em pregunto a quin grup dec pertànyer, i quina historia m'hauran fet protagonitzar. Qui sap, potser es pensen que escric un whatsapp etern al meu xurri, potser pensen que ho faig veure per fer-me la interessant i la ocupada, potser... potser no pensen en res i ni tan sols s'han adonat de la meva presència.
"Propera parada: Badal". M'aixeco i faig una última repassada a tothom. Clicko el botó verd i trepitjo terra. Pi,pi,pi,pi...! I el metro se'n va, amb milers d'històries a dins.  

Troba la TEVA felicitat

Últimament he estat pensant molt en això de la "felicitat". Realment ens capfiquem en trobar la "fórmula" que ens proporcionarà una felicitat eterna, però sento dir-vos, amics meus, que no existeix. De fet, la felicitat no és una meta, sinó un camí. 

Una de les coses de les quals me adonat ha estat de que la gent només és feliç si hi ha algú darrere  d'aquesta felicitat. És a dir, que la felicitat d'una persona depèn directament de la de l'altra. No és una manera "sana" de viure, us ho asseguro. 

Si la teva felicitat es basa en el que algú fa, aleshores no controles en absolut la teva vida! I això si que és inacceptable. TU i només tu ets l'amo de la teva vida. TU i només tu et coneixes millor que ningú. Si TU no t'estimes ni et valores, com podria fer-ho algú altre? 

Seria meravellós aixecar-se al matí i pensar: "Avui serà un dia collonut? Doncs sí, i faré el possible per ser feliç", sense permetre que ningú t'ho espatlli, perquè ningú pot tindre el privilegi de controlar una cosa tan preuada com la teva felicitat. Així que comença a estimar-te! 

Crec que mai havia escrit tantes vegades la paraula "tu", però per aquesta entrada era realment necessari. 

Ara és el vostre torn. Si voleu podeu deixar-me als comentaris allò que més feliços us fa a la vida. 

Fins aviat! 

La televisió

Volia compartir aquest vídeo d'un dels vloggers espanyols que destaca, LuzuVlogs. Simplement, escolteu-vos-el.
       

Què estàs pensant?

Avui us deixo una petita reflexió en forma de vídeo. Un curtmetratje que de ben segur, us farà pensar.
             

Fa uns dies que hi penso, en això, i casualment, navegant per la xarxa vaig topar-me amb aquest curtmetratje que descriu terriblement bé la situació en que la nostra societat es troba. Utilitzem les xarxes socials per mostrar a la nostra llarga llista "d'amics" una versió millorada de nosaltres. Hi compartim coses tant simples com un plat de menjar, la foto de les vacances, fotos amb la nostra parella... i la nostra única finalitat, i no m'ho negeu, és ser envejats, pressumir de la nostra falsa vida, i aconseguir milers de "m'agrada". Tant ens omple un simple "m'agrada"? Tan especial és? Tanta necessitat hi ha de mostrar els nostres èxits, els nostres premis? Si t'hi poses a pensar, és realment ridícul. Ens alimentem d'una vida que ni tan sols existeix. Creem una vida darrere una pantalla, ens hi amaguem, covards, per defugir de la realitat, una realitat que ens sembla trista i avorrida. Volem allò que no tenim, anhelem la vida que veiem al mur del Facebook, mentre anem perdent la nostra vida, la nostra realitat. Ens anem perdent, oblidant per complet qui som. 

Pareu-vos-hi a pensar. Realment necessiteu que els demés valorin la vostra vida? Que hi posin un nombre total de "m'agrada"? I si simplement us dediqueu a viure-la?