La televisió

Volia compartir aquest vídeo d'un dels vloggers espanyols que destaca, LuzuVlogs. Simplement, escolteu-vos-el.
       

Què estàs pensant?

Avui us deixo una petita reflexió en forma de vídeo. Un curtmetratje que de ben segur, us farà pensar.
             

Fa uns dies que hi penso, en això, i casualment, navegant per la xarxa vaig topar-me amb aquest curtmetratje que descriu terriblement bé la situació en que la nostra societat es troba. Utilitzem les xarxes socials per mostrar a la nostra llarga llista "d'amics" una versió millorada de nosaltres. Hi compartim coses tant simples com un plat de menjar, la foto de les vacances, fotos amb la nostra parella... i la nostra única finalitat, i no m'ho negeu, és ser envejats, pressumir de la nostra falsa vida, i aconseguir milers de "m'agrada". Tant ens omple un simple "m'agrada"? Tan especial és? Tanta necessitat hi ha de mostrar els nostres èxits, els nostres premis? Si t'hi poses a pensar, és realment ridícul. Ens alimentem d'una vida que ni tan sols existeix. Creem una vida darrere una pantalla, ens hi amaguem, covards, per defugir de la realitat, una realitat que ens sembla trista i avorrida. Volem allò que no tenim, anhelem la vida que veiem al mur del Facebook, mentre anem perdent la nostra vida, la nostra realitat. Ens anem perdent, oblidant per complet qui som. 

Pareu-vos-hi a pensar. Realment necessiteu que els demés valorin la vostra vida? Que hi posin un nombre total de "m'agrada"? I si simplement us dediqueu a viure-la? 

Incerteses

Crec que en aquest moment és el nom que més bé podria descriure la meva situació actual: incerta. Realment no tinc la més completa idea de què serà de mi en, sense anar més lluny, tres mesos, per no parlar ja en un o dos anys vista.

Estic en un moment de la meva vida en que he de prendre moltes decisions i totes importants, decisions en tots els àmbits: acadèmics i personals. 

Dubtes, dubtes i més dubtes no fan més que recórrer el meu cap esgotat de tant donar mil voltes a tot.

Les decisions que anem prenent al llarg de la nostra vida ens defineixen, determinen el nostre camí. Som el que decidim, i pot ser ens equivoquem, pot ser ens en penedim, però això també ens farà créixer, ens farà forts, i ens farà, a poc a poc, decidir millor.

Quan decidim, em d'escoltar el que ens mana a la raó, però deixar parlar al cor. 

Reflexions nocturnes

No valorem les coses fins que ve algú de fora que ens fa obrir els ulls. És aleshores quan veiem el que tenim al davant, la sort que tenim i el poc que ho valorem. He pogut extreure aquesta conclusió a base de moltes experiències, i de comprovar la ''teoria''. Per a posar un exemple clar i pràctic: no valores que tens una bona casa fins que no ve algú que coneixes que et diu que viu sota un pont, aleshores valores molt més la casa on vius. He posat aquest exemple però en podria posar molts altres (espero que almenys se m'hagi entès). 

A la vida passa molt sovint això; els dies passen i tu només anheles somnis impossibles, quimeres que s'allunyen molt de la teva realitat, que fan que la realitat sembli avorrida, monòtona i menyspreable. Però la realitat realment pot ser tant o més meravellosa que els propis somnis. Només has de somniar despert.

Diguem que com a reflexió final, com a ''moralitat'', us diria, estimats lectors (si és que n'hi ha algun) que valoreu el que teniu, obriu els ulls i deixeu de desitjar allò que no podeu tenir. Viu, deixa viure i sigues feliç. La vostra realitat, allò que teniu cada dia davant dels morros, pot ser realment preciós i apassionant.  

Bona nit :)

Elogi del silenci

El silenci pot ser incòmode, llarg, fred i aclaparador. Però també pot ser deliciosament plaent, relaxant i NECESSARI. Em decanto més per l'últim. Sóc d'aquelles persones que busquen el silenci, i el gaudeixen. Per això m'agrada tant llegir: la sensació de pau envaeix els meus sentits, m'envolta i m'atrapa. Només ets tu i els teus pensaments, la teva lectura. De sobte, les orelles deixen de patir. Tanco els ulls i assaboreixo cada simple instant de calma. Sento el piolar d'un ocellet, o el batec del meu cor. Em sento, per fi, a mi mateixa.

Només valorem el silenci quan no hi és. El nostre dia a dia està envoltat de soroll: crits, plors de nens, el clàxon dels cotxes, de les motos, etc. Totes aquestes situacions ens estressen (pot ser inconscientment), i tot l'estrès s'acumula dins nostre. Quan trobes silenci te n'adones, de sobte, de tot l'estrès que duies a dins, i l'elimines. 

Silenci, respecte i tolerància sempre haurien d'anar de la mà. Quan algú parla, tu has de romandre silenciós, atent. Respectar a qui parla, deixar que s'expressi, analitzar les seves paraules. Escoltar és de savis, i una de les millors maneres d'aprendre. 

En conclusió: mai hauríem de subestimar el silenci, perquè el necessitem com l'aire que respirem. És un instant de reflexió, de relax, d'evasió. És un instant que ens pertany.

Adéu 2012...Hola 2013!

Doncs sí. Aquest 2012 ja s'acaba. Pel que fa socialment i econòmicament, ha estat un dels pitjors anys de la història. Parats, crisi, parats, més crisi... Però la crisi no ha sigut només econòmica. Hi ha hagut una crisi molt més greu, que és la crisi de valors. Ens hem tornat tots bojos. Sincerament, les perspectives pel 2013 no són gaire bones. Tampoc ha estat un any horrible, és clar. Hem tingut uns Jocs Olímpics preciosos, i el món ens ha donat moltes alegries. Personalment, ha estat un bon any. He viatjat als llocs on desitjava viatjar des de ben petita, he gaudit de la companyia dels meus amics i de la meva família, he tingut noves il·lusions, noves metes, nous projectes. Sí, ha estat un molt bon any. Si estàs llegint això, et demanaria que fessis un petit exercici: tanca els ulls, pensa en tot el que et va fer somriure durant el 2012 i oblida't de tota la resta. Tant de bo aquest somriures, aquest bons moments, es multipliquin per 2013!

Us desitjo un  FELIÇ ANY NOU 2013, i que el gaudiu al màxim. Ens passem la vida esperant que passi alguna cosa i al final l'únic que passa és la vida...En aquest any nou, no esperis, FES QUE PASSI! 

Castells de sorra

Anar a la platja sempre m'ha agradat. Dona tranquil·litat sentir el soroll de les ones, que venen i van, i com la brisa salada t'acaricia la cara. Tot això sona molt bé, però anar a la platja també és aguantar els crits dels nens, morir-se de calor, cremar-se, picadures de medusa, sorra als ulls... en fi, tot té els seus pros i les seves contres. Però en general, anar a la platja sempre em resulta meravellós. És un dels llocs on més reflexiono o observo. L'altre dia, mirant com uns nens construïen un castell de sorra, vaig fer la següent reflexió:

La vida es basa en construir petits castells de sorra: construïm projectes, futur, esperança. Hi posem tot el nostre amor i esforç a anar-lo perfeccionant i reforçant. Però de sobte arriba una inesperada ona d'aigua, que ens desfà el nostre apreciat castell, encara que seguim lluitant, el reconstruïm, tapem tots els forats, totes les ferides que s'han produït, amb l'esperança de que torni a ser com abans. L'aigua del mar et tomba el castell contínuament, i arriba un punt en que ja no tornes a reconstruir-lo, simplement deixes que l'aigua se l'endugui, que el converteixi en no-res, et rendeixes, sense ja esperances, i busques un nou camí, un nou terreny per muntar el teu castell de sorra particular. 

El més curiós de tot això és que aquesta reflexió la vaig fer mentre observava com uns nens construïen el seu castell de sorra a la vora del mar, i l'aigua els hi tombava contínuament, però els el reconstruïen una i altra vegada. Quan vaig acabar de fer la reflexió, com si m'haguessin llegit el pensament, automàticament van abandonar el castell i es van posar a jugar amb una tabla de surf. També em va donar molt que pensar el que havien fet, doncs és un exemple de que, quan deixem de lluitar per quelcom, de seguida busquem alguna altra cosa que ens reemplaci el buit que ens ha deixat, i ens sentim igual de satisfets. S'ha perdut una mica l'esperit de lluitar per allò que s'estima o es vol. Suposo que la societat ha anat evolucionant d'aquesta manera. 

En fi, en aquests dies calorosos, podeu anar a la platja i fixar-vos com jo en tot el que us he explicat, doncs veureu que s'aplica gairebé a tothom.