Tot té un per què: busquem-lo

Som simples observadors de la realitat. Una realitat que ens colpeja, que se'ns pixa a sobre, que ens enfonsa. Una realitat dura, cruel, espantosa. I només observem, només ens sentim impactats, només "retuitegem" o cliquem "like". Sense actuar. Sense moure'ns de la nostra còmoda butaca. Sense allunyar-nos de la càlida comoditat que desprèn la nostra zona de comfort.

Mirem al noi o a la noia que al metro prega perquè algú li ofereixi unes monedes per poder menjar. Mirem a les persones que dormen al carrer (més aviat fem veure que no les veiem). Les ignorem. Però sabem que hi són. I tant si ho sabem. Mirem els telenotícies que ens parlen de morts, de refugiats, de guerres, d'assassinats. Fins a quin punt ens surt a compte estar tant extremadament informats, si l'únic que aconseguim es 'infoxicar-nos'? Fins a quin punt ens creiem que des de les xarxes socials canviarem el món? 

No interpreteu aquesta entrada com una crida negativa i fosca. Es més, la faig perquè em remou per dins fer les coses diferent a com s'estan fent fins ara. I em motiva saber que no estic sola, que molta gent està duent a terme projectes bonics, projectes que em fan creure que no tot està perdut. 

Observar la realitat no és dolent; és necessari. La clau és observar-la amb sentit crític i reflexiu, treure'n alguna cosa, Furgar, anar més enllà, pensar. Perquè tot, absolutament tot, té un per què: busquem-lo. 

Les coses canvien

Les coses canvien. I no podem evitar-ho. Les persones canvien, les relacions canvien, nosaltres canviem, la vida canvia, el rumb canvia. I no ens queda més remei que adaptar-nos-hi. Adaptar-se o morir, diuen. I adaptar-se és la solució.

Quan les coses canvien el primer sentiment que tenim és: merda, no, tot estava perfecte tal i com estava, o pot ser no era perfecte, però m'hi havia acostumat. És dolent acostumar-se, acomodar-se, relaxar-se. I ara alguns em direu, què té de dolent? Doncs res, la veritat, no us enganyo quan us dic que endavant, acomodeu-vos, feu-ho fàcil. Però quina gràcia tenen les coses fàcils? 

L'ésser humà és absurdament complicat i difícil. Està comprovat. L'ésser humà es complica, retorça tot allò que pot, ho porta pel camí ple de pedres, sots i corbes. Però quina gràcia tenen les coses fàcils?

Pot ser no es tracta de buscar-li la gràcia. Pot ser les coses no haurien de ser tant complicades, tant retorçades. Pot ser sí. Pot ser no. Pot ser. 

Però els canvis ens poden portar per camins meravellosament complicats. Camins que ens faran créixer, camins que ens alliçonaran, que ens faran caure, ens faran mal, ens faran plorar, ens faran riure, ens faran brillar, ballar, cantar, gaudir i deprimir. Camins bipolars. Camins al cap i a la fi. Camins amb una sortida i camins amb una arribada. 

I ara us demanaré una cosa: pareu i penseu en el vostre camí. Mireu-vos els peus i mireu les petjades que deixeu enrere i el camí que encara queda per recórrer. I penseu qui sou, en que us heu convertit. Us agradeu? Us agrada on sou, que heu fet? Si la resposta a alguna de les preguntes és no, canvieu. Perquè les coses canvien, i no podem evitar-ho. 

Metro nocturn

El metro de nit és extremadament curiós. Clicko el botó verd i de sobte entro en un món paral·lel. Les portes s'obren i una barreja de fum i alcohol em colpeja la cara. Miro a una banda i a l'altra, a la recerca d'un lloc on poder aposentar-me, i finalment trobo un lloc. Pi,pi,pi,pi...! Les portes es tanquen i el metro arrenca a tota velocitat. "Propera parada: Hospital Clínic", anuncia la veu artificial que ressona per tot el vagó.

Em disposo a examinar tota la fauna i flora que m'envolta. És curiós perquè sempre em trobo amb el mateix tipus de gent, i fins i tot m'atreviria a descriure alguns dels personatges típics dels viatges subterranis nocturns.

Les parelletes més carinyoses del normal són habituals, engrescades per la nit. De les parelletes que no es solten a les personetes que no solten la cervesa/beguda alcohòlica/o no alcohòlica (qui sap) i que sempre acostumen a anar soles. Se sent algun que altre crit provinent de l'altre vagó, d'algú que s'ha passat amb el vi sopant (acte del qual se'n penedirà el dia següent). Miro al noi jove que s'asseu al meu costat en l'instant precís en que es feia una selfie mostrant la seva cara més seductiva (almenys ho intentava): parlem del típic "borratxo fotògraf que es creu Mr. Espanya cada nit". Per acabar, no podem oblidar la persona solitària que sempre viatja sola, que es passa tot el trajecte amb la mirada perduda, mirant un punt fix. Acostuma a tenir la mala sort d'estar just al costat de les parelles acaramelades o dels grups d'amics, frenètics per la gran nit que els espera. 

I jo, que estic aquí asseguda i que fa estona que no deixo d'escriure, em pregunto a quin grup dec pertànyer, i quina historia m'hauran fet protagonitzar. Qui sap, potser es pensen que escric un whatsapp etern al meu xurri, potser pensen que ho faig veure per fer-me la interessant i la ocupada, potser... potser no pensen en res i ni tan sols s'han adonat de la meva presència.
"Propera parada: Badal". M'aixeco i faig una última repassada a tothom. Clicko el botó verd i trepitjo terra. Pi,pi,pi,pi...! I el metro se'n va, amb milers d'històries a dins.