No valorem les coses fins que ve algú de fora que ens fa obrir els ulls. És aleshores quan veiem el que tenim al davant, la sort que tenim i el poc que ho valorem. He pogut extreure aquesta conclusió a base de moltes experiències, i de comprovar la ''teoria''. Per a posar un exemple clar i pràctic: no valores que tens una bona casa fins que no ve algú que coneixes que et diu que viu sota un pont, aleshores valores molt més la casa on vius. He posat aquest exemple però en podria posar molts altres (espero que almenys se m'hagi entès).
A la vida passa molt sovint això; els dies passen i tu només anheles somnis impossibles, quimeres que s'allunyen molt de la teva realitat, que fan que la realitat sembli avorrida, monòtona i menyspreable. Però la realitat realment pot ser tant o més meravellosa que els propis somnis. Només has de somniar despert.
Diguem que com a reflexió final, com a ''moralitat'', us diria, estimats lectors (si és que n'hi ha algun) que valoreu el que teniu, obriu els ulls i deixeu de desitjar allò que no podeu tenir. Viu, deixa viure i sigues feliç. La vostra realitat, allò que teniu cada dia davant dels morros, pot ser realment preciós i apassionant.
Bona nit :)
