El silenci pot ser incòmode, llarg, fred i aclaparador. Però també pot ser deliciosament plaent, relaxant i NECESSARI. Em decanto més per l'últim. Sóc d'aquelles persones que busquen el silenci, i el gaudeixen. Per això m'agrada tant llegir: la sensació de pau envaeix els meus sentits, m'envolta i m'atrapa. Només ets tu i els teus pensaments, la teva lectura. De sobte, les orelles deixen de patir. Tanco els ulls i assaboreixo cada simple instant de calma. Sento el piolar d'un ocellet, o el batec del meu cor. Em sento, per fi, a mi mateixa.
Només valorem el silenci quan no hi és. El nostre dia a dia està envoltat de soroll: crits, plors de nens, el clàxon dels cotxes, de les motos, etc. Totes aquestes situacions ens estressen (pot ser inconscientment), i tot l'estrès s'acumula dins nostre. Quan trobes silenci te n'adones, de sobte, de tot l'estrès que duies a dins, i l'elimines.
Silenci, respecte i tolerància sempre haurien d'anar de la mà. Quan algú parla, tu has de romandre silenciós, atent. Respectar a qui parla, deixar que s'expressi, analitzar les seves paraules. Escoltar és de savis, i una de les millors maneres d'aprendre.
En conclusió: mai hauríem de subestimar el silenci, perquè el necessitem com l'aire que respirem. És un instant de reflexió, de relax, d'evasió. És un instant que ens pertany.
Doncs sí. Aquest 2012 ja s'acaba. Pel que fa socialment i econòmicament, ha estat un dels pitjors anys de la història. Parats, crisi, parats, més crisi... Però la crisi no ha sigut només econòmica. Hi ha hagut una crisi molt més greu, que és la crisi de valors. Ens hem tornat tots bojos. Sincerament, les perspectives pel 2013 no són gaire bones. Tampoc ha estat un any horrible, és clar. Hem tingut uns Jocs Olímpics preciosos, i el món ens ha donat moltes alegries. Personalment, ha estat un bon any. He viatjat als llocs on desitjava viatjar des de ben petita, he gaudit de la companyia dels meus amics i de la meva família, he tingut noves il·lusions, noves metes, nous projectes. Sí, ha estat un molt bon any. Si estàs llegint això, et demanaria que fessis un petit exercici: tanca els ulls, pensa en tot el que et va fer somriure durant el 2012 i oblida't de tota la resta. Tant de bo aquest somriures, aquest bons moments, es multipliquin per 2013!
Us desitjo un FELIÇ ANY NOU 2013, i que el gaudiu al màxim. Ens passem la vida esperant que passi alguna cosa i al final l'únic que passa és la vida...En aquest any nou, no esperis, FES QUE PASSI!
Anar a la platja sempre m'ha agradat. Dona tranquil·litat sentir el soroll de les ones, que venen i van, i com la brisa salada t'acaricia la cara. Tot això sona molt bé, però anar a la platja també és aguantar els crits dels nens, morir-se de calor, cremar-se, picadures de medusa, sorra als ulls... en fi, tot té els seus pros i les seves contres. Però en general, anar a la platja sempre em resulta meravellós. És un dels llocs on més reflexiono o observo. L'altre dia, mirant com uns nens construïen un castell de sorra, vaig fer la següent reflexió:
La vida es basa en construir petits castells de sorra: construïm projectes, futur, esperança. Hi posem tot el nostre amor i esforç a anar-lo perfeccionant i reforçant. Però de sobte arriba una inesperada ona d'aigua, que ens desfà el nostre apreciat castell, encara que seguim lluitant, el reconstruïm, tapem tots els forats, totes les ferides que s'han produït, amb l'esperança de que torni a ser com abans. L'aigua del mar et tomba el castell contínuament, i arriba un punt en que ja no tornes a reconstruir-lo, simplement deixes que l'aigua se l'endugui, que el converteixi en no-res, et rendeixes, sense ja esperances, i busques un nou camí, un nou terreny per muntar el teu castell de sorra particular.
El més curiós de tot això és que aquesta reflexió la vaig fer mentre observava com uns nens construïen el seu castell de sorra a la vora del mar, i l'aigua els hi tombava contínuament, però els el reconstruïen una i altra vegada. Quan vaig acabar de fer la reflexió, com si m'haguessin llegit el pensament, automàticament van abandonar el castell i es van posar a jugar amb una tabla de surf. També em va donar molt que pensar el que havien fet, doncs és un exemple de que, quan deixem de lluitar per quelcom, de seguida busquem alguna altra cosa que ens reemplaci el buit que ens ha deixat, i ens sentim igual de satisfets. S'ha perdut una mica l'esperit de lluitar per allò que s'estima o es vol. Suposo que la societat ha anat evolucionant d'aquesta manera.
En fi, en aquests dies calorosos, podeu anar a la platja i fixar-vos com jo en tot el que us he explicat, doncs veureu que s'aplica gairebé a tothom.
És una pregunta molt simple, molt curta, molt ràpida, però alhora, pot ser és la pregunta més complicada que existeix: ets feliç? Quan algú t'ho pregunta, de seguida et ve al cap un ''si'', però després hi penses i dius: ho sóc realment?
La meva resposta en aquest cas és si. Sóc feliç quan els que m'envolten son feliços també. Però si ells no ho són, jo tampoc.
No em puc queixar de la meva vida: tinc una família que m'estima, una bona casa, un institut, uns amics inigualables, uns pares que em paguen vacances o activitats extraescolars... tot el que qualsevol persona desitja i intenta arribar a aconseguir. Imaginem-nos-ho com una piràmide; comencem abaix, amb una casa petita, una família petita, pocs luxes. Després, anem millorant, ens comprem un bon cotxe, una bona casa i ens permetem algun que altre caprici. Però que pot vindre després d'això? Que ve quan ja has arribat a la teva meta? Evidentment, tot el nombrat anteriorment requereix molt d'esforç i molta feina. Per arribar-hi, s'ha de patir, s'ha de lluitar. Hi ha molta gent que es troba a la punta de la piràmide i que no és ni la meitat de feliç de la gent que es troba en el primer esglaó d'aquesta. Irònic, oi?
Per no allargar-me gaire, acabaré donant-vos un consell: no penseu tant en fer el que els demés vulguin, feu el que vosaltres volgueu fer de veritat, gaudint cada moment i no amargant-se. Al cap i a la fi, això és la vida, i hi som per viure-la.
Un sol detall, un sol instant, pot cambiar TOT. Tot el que havies fet a la teva vida deixa d'importar, tot el teu passat. De sobte, el futur no és com sempre l'havies imaginat. Canvia,capgira tot el teu món. Avui m'han passat un seguit de coses que m'han impactat, m'han fet correr a l'ordinador per escriure'n una reflexió. Una reflexió que us regalo a continuació i que espero que us serveixi.
Els canvis són bons. A la llarga, són bons. Canviar dóna vida. Veure coses diferents, rebre noves maneres de fer les coses. Tot és cultura, tot ens enriqueix, el cor i la ment. Tendim a témer al desconegut. És la inèrcia de l'ésser humà. A vegades, s'ha de saber canviar a temps. És el més important. Canviar quan el cap i el cor t'ho demanen. Personalment, he realitzat molt canvis a la meva vida últimament. No us imagineu el que m'han enriquit. A l'hora de fer-los, ho veia tot negre, sense futur, sense sortida. Ara, penso que n'hauria sigut de mi sense aquells canvis. Pot ser no estaria ara mateix aquí, escrivint aquestes línies per a tu, que te les llegeixes atent.
La vida sense canvis seria tan i tan avorrida! Girs inesperats, nous plans, noves il·lusions, nous projectes.
Sóc una persona a la que fa quatre anys, li parlaves de canvis i es posava malalta. Que li agafava pànic de sentir la paraula. Ara, sóc una persona que en necessita urgentment. Si pogués, marxaria ben lluny d'on sóc. Allà on ningú em reconegués, on no em perseguissin els records del passat. On pogués començar de nou, amb noves companyies, noves emocions i nous projectes. Però ara no pot ser, he d'estudiar, fer una carrera i tindre una feina. Sincerament, no és gaire motivant. Tot l'esforç des de ben petit fins que ja ets un adult, per arribar on tothom, per ser igual que tothom. Per què no ens escapem una mica dels tòpics? És fàcil escriure-ho, imaginar-ho, somiar-ho, però tan difícil i complicat fer-ho... Vull sentir-me lliure. Lliure en aquest planeta anomenat Terra, tan gran, tan ple de meravelles! Vull viure aquest miracle! La vida és massa valuosa per malgastar-la com fem a vegades. La malgastem buscant la felicitat, la joiosa formula per buscar la felicitat, però la realitat és que ja hi vivim. I no ho valorem, no n'estem satisfets. Sempre volem més i més i més. Estem cecs. Tenim ulls, però no veiem. No veiem que tot el que ens envolta és felicitat. Que tot el que ens envolta és un miracle, que és superior a nosaltres i que té un valor immens. Som tan il·lusos...!
També estic cansada d'aguantar segons quines coses. Vaig llegir que, abans de desmotivar-te o baixar la teva autoestima, miris si la gent que tens al voltant és estúpida, doncs llavors no es problema teu. Envolta't de la gent que tu vulguis, la que tu creguis que et convé, que t'entendrà, que et farà feliç!
Definitivament, gaudeix de la vida, sigues feliç, però sobretot, sigues tu mateix.
Avui, una entrada emotiva. Cançons que m'eleven al cel, que em remouen tot per dins, m'inspiren... en fi, aquí us les deixo. Pot ser no té el mateix efecte per a vosaltres, però per a mi si. Espero que us facin gaudir tan com m'ho fan a mi.
PD: El piano és el principal protagonista d'aquestes cançons. N'hi ha moltes més que m'agraden, però aquestes en especial em relaxen i em provoquen unes sensacions diferents.
Barcelona és única. Sí, suposo que aquestes serien les paraules que resumirien la meva estada d'aquests dos dies a la ciutat. Mai havia vist tanta gent diferent unida per una mateixa ciutat, tants looks, personalitats, persones i races juntes, compenetrades. Clar està que tampoc mai havia vist tants estrangers per metre quadrat.
El meu gran descobriment va començar només trepitjar l'estació de Sants. De sobte, respirava un altre aire en l'ambient. Gent amunt i avall, fent d'aquell fet tan inusual per a mi com el d'estar a l'estació el més rutinari i comú en ells. La primera impressió va ser estressant: tots corrien amunt i avall, amoïnats, com si algú o quelcom els esperés impacient allà on fos. A les escales mecàniques, tothom es situava a la dreta d'aquestes. Pensava perquè tothom s'havia ficat d'acord de sobte en col·locar-se en la mateixa situació, però ho vaig comprendre de seguida quan una noia amb presa pujava corrents pel costat esquerre de les escales. Primera sorpresa: la gent era mínimament educada com per fer més fàcil l'accés de la gent amb presses. Sí, ho sé, es una xorrada molt gran, però a mi em va impressionar favorablement, sóc de poble, que hi farem.
Al sortir a l'exterior, mirava atentament la gent que ens creuàvem pel carrer, analitzant sigilosament el seu estil, la seva personalitat. Cadascú d'ells era diferent respecte l'altre: hi havia els típics moderns que es troben a tot arreu, amb gafes de pasta i roba que no ho sembla, però es cara ; els progres, semblants als moderns però amb un toc més desmanegat,alguna que altra rasta i el seu toc especial ; els hippies, que de ben segur que tots en coneixem algun i que van amb les xiruques i el seu palestí amb la rasta, també. Si els hagués d'anomenar a tots, no acabaria mai: guiris, gabachos, anglesos, xinesos, japonesos, pakistanesos, sud-americans, equatorians, africans, francesos, alemanys, holandesos... i miraculosament algun que altre català.
Metros amunt i avall: moure't per Barcelona sense un transport públic és puc usual. Si no és el metro, és el bus, o el tramvia, o una bici, etc. El metro és molt bonic si l'utilitzes un o dos dies, quan vas de visita ; ara, si l'utilitzes cada dia per anar a treballar, els 365 dies de l'any, a segons quines hores... és una altra història. Això si, entretingut durant el viatge ho estàs. La gent és molt peculiar: així com et trobes al típic jovenet o no tan jovenet amb els auriculars i la música al màxim, desconnectats del món, com al que llegeix concentrat, devorant les pàgines del llibre, com el que aprofita l'estoneta i el balanceig del metro per aclucar els ulls, la típica pija o pijo que ve amb les bosses de les boutiques més privilegiades ... hi ha de tot. I anant observant el panorama que tenia al davant, vaig presenciar una escena que feia temps o diria que MAI havia vist abans, i es que dos alemanys (o holandesos, no se ben bé que parlaven) es van aixecar sense badar ni un segon, sense ni tan sols mirar-se, al entrar una dona vella al metro. Sí, una altra xorrada típica d'una tia de poble, però per a mi això és un detall molt important, una mostra de mínima cortesia i educació que últimament ha estat desapareguda en combat. La mateixa situació vam viure al tren, però en aquest cas, ningú va moure una ungla per deixar seure a una dona ja grandeta. Petits detalls molt importants, que fan d'una societat millor o pitjor.
Bé, no m'allargaré gaire més, no us vull cansar. Evidentment, no tot són floretes per a Barcelona. Té, com a tot arreu, la seva part fosca, ''su lado oscuro''. Malament aniria si no el tingués. A partir de les 22:00 o les 23:00 no pots passejar tranquil pels carrers. Sempre has d'estar a la guait de la teva bossa o motxilla, i els casos d'atracaments i robatoris creixen i creixen sense pietat. Tampoc cal agafar por ni paranoies. És el preu que s'ha de pagar al casar-te amb aquesta gran ciutat. Aquesta ''por'' o inseguretat l'he presenciat de ben aprop, passejant pel Raval, trepitjant els seus carrers, respirant l'aire insegur. En el fons, només vaig veure gent de fora que buscava un lloc on sentir-se com a casa. Vaig veure coses que no veig normalment: a cada cantonada hi ha alguna moguda, algun moviment sospitós, quelcom fora del normal. Ho sé, us havia dit que no m'allargaria i ho estic fent, així que m'aniré acomiadant. Encara tinc moltes més vivències i anècdotes, però prefereixo mantenir-les al meu cap, sense teclejar-les, i inventar-me històries amb elles. Pot ser d'aquí a un temps les podeu llegir, ja es veurà.
En relació amb l'entrada d'avui, us deixo una cançó que sempre em ve al cap quan parlo de Barcelona: la famosa ''No me llames Dolores llamame Lola, la que siempre va sola por Barcelona buscando follón'' (Lola, de Pastora). Bé, aquí us la deixo. Fins aviat.
