Enfilo Passeig Sant Joan avall amb la bici. Maleeixo tots aquells vianants que creuen el semàfor en vermell. Respiro (fum negre). Un raig de sol impacta sobre les meves galtes pàl·lides, giro a la dreta, cap a Diagonal. Fa pujada i poso la segona; m'enfado amb mi mateixa perquè ja estic esbufegant i no porto ni 5 minuts sobre la bici. He de fer més esport, em repeteixo com un mantra.
Giro a l'esquerra, carrer Provença. I pedalejo ràpid perquè vaig tard. Sempre tard. A Barcelona tot batega ràpid, t'hi adaptes o mors. Camines ràpid, menges ràpid, treballes ràpid, condueixes ràpid.
A la meva dreta, La Pedrera. Xinesos fent-se fotografies, ara de costat, ara contrapicat, ara salto. I després ho penjo a Instagram i demà me n'oblido. Arribo a Provença, aparco la bicicleta. Un noi assegut en un portal amb un got de cartró mig ple de monedes em saluda, com cada dia. Li responc amb un somriure amable i desaparec sota terra, com un talp.