Som simples observadors de la realitat. Una realitat que ens colpeja, que se'ns pixa a sobre, que ens enfonsa. Una realitat dura, cruel, espantosa. I només observem, només ens sentim impactats, només "retuitegem" o cliquem "like". Sense actuar. Sense moure'ns de la nostra còmoda butaca. Sense allunyar-nos de la càlida comoditat que desprèn la nostra zona de comfort.
Mirem al noi o a la noia que al metro prega perquè algú li ofereixi unes monedes per poder menjar. Mirem a les persones que dormen al carrer (més aviat fem veure que no les veiem). Les ignorem. Però sabem que hi són. I tant si ho sabem. Mirem els telenotícies que ens parlen de morts, de refugiats, de guerres, d'assassinats. Fins a quin punt ens surt a compte estar tant extremadament informats, si l'únic que aconseguim es 'infoxicar-nos'? Fins a quin punt ens creiem que des de les xarxes socials canviarem el món?
No interpreteu aquesta entrada com una crida negativa i fosca. Es més, la faig perquè em remou per dins fer les coses diferent a com s'estan fent fins ara. I em motiva saber que no estic sola, que molta gent està duent a terme projectes bonics, projectes que em fan creure que no tot està perdut.
Observar la realitat no és dolent; és necessari. La clau és observar-la amb sentit crític i reflexiu, treure'n alguna cosa, Furgar, anar més enllà, pensar. Perquè tot, absolutament tot, té un per què: busquem-lo.
