Avui, una entrada emotiva. Cançons que m'eleven al cel, que em remouen tot per dins, m'inspiren... en fi, aquí us les deixo. Pot ser no té el mateix efecte per a vosaltres, però per a mi si. Espero que us facin gaudir tan com m'ho fan a mi.
PD: El piano és el principal protagonista d'aquestes cançons. N'hi ha moltes més que m'agraden, però aquestes en especial em relaxen i em provoquen unes sensacions diferents.
Barcelona és única. Sí, suposo que aquestes serien les paraules que resumirien la meva estada d'aquests dos dies a la ciutat. Mai havia vist tanta gent diferent unida per una mateixa ciutat, tants looks, personalitats, persones i races juntes, compenetrades. Clar està que tampoc mai havia vist tants estrangers per metre quadrat.
El meu gran descobriment va començar només trepitjar l'estació de Sants. De sobte, respirava un altre aire en l'ambient. Gent amunt i avall, fent d'aquell fet tan inusual per a mi com el d'estar a l'estació el més rutinari i comú en ells. La primera impressió va ser estressant: tots corrien amunt i avall, amoïnats, com si algú o quelcom els esperés impacient allà on fos. A les escales mecàniques, tothom es situava a la dreta d'aquestes. Pensava perquè tothom s'havia ficat d'acord de sobte en col·locar-se en la mateixa situació, però ho vaig comprendre de seguida quan una noia amb presa pujava corrents pel costat esquerre de les escales. Primera sorpresa: la gent era mínimament educada com per fer més fàcil l'accés de la gent amb presses. Sí, ho sé, es una xorrada molt gran, però a mi em va impressionar favorablement, sóc de poble, que hi farem.
Al sortir a l'exterior, mirava atentament la gent que ens creuàvem pel carrer, analitzant sigilosament el seu estil, la seva personalitat. Cadascú d'ells era diferent respecte l'altre: hi havia els típics moderns que es troben a tot arreu, amb gafes de pasta i roba que no ho sembla, però es cara ; els progres, semblants als moderns però amb un toc més desmanegat,alguna que altra rasta i el seu toc especial ; els hippies, que de ben segur que tots en coneixem algun i que van amb les xiruques i el seu palestí amb la rasta, també. Si els hagués d'anomenar a tots, no acabaria mai: guiris, gabachos, anglesos, xinesos, japonesos, pakistanesos, sud-americans, equatorians, africans, francesos, alemanys, holandesos... i miraculosament algun que altre català.
Metros amunt i avall: moure't per Barcelona sense un transport públic és puc usual. Si no és el metro, és el bus, o el tramvia, o una bici, etc. El metro és molt bonic si l'utilitzes un o dos dies, quan vas de visita ; ara, si l'utilitzes cada dia per anar a treballar, els 365 dies de l'any, a segons quines hores... és una altra història. Això si, entretingut durant el viatge ho estàs. La gent és molt peculiar: així com et trobes al típic jovenet o no tan jovenet amb els auriculars i la música al màxim, desconnectats del món, com al que llegeix concentrat, devorant les pàgines del llibre, com el que aprofita l'estoneta i el balanceig del metro per aclucar els ulls, la típica pija o pijo que ve amb les bosses de les boutiques més privilegiades ... hi ha de tot. I anant observant el panorama que tenia al davant, vaig presenciar una escena que feia temps o diria que MAI havia vist abans, i es que dos alemanys (o holandesos, no se ben bé que parlaven) es van aixecar sense badar ni un segon, sense ni tan sols mirar-se, al entrar una dona vella al metro. Sí, una altra xorrada típica d'una tia de poble, però per a mi això és un detall molt important, una mostra de mínima cortesia i educació que últimament ha estat desapareguda en combat. La mateixa situació vam viure al tren, però en aquest cas, ningú va moure una ungla per deixar seure a una dona ja grandeta. Petits detalls molt importants, que fan d'una societat millor o pitjor.
Bé, no m'allargaré gaire més, no us vull cansar. Evidentment, no tot són floretes per a Barcelona. Té, com a tot arreu, la seva part fosca, ''su lado oscuro''. Malament aniria si no el tingués. A partir de les 22:00 o les 23:00 no pots passejar tranquil pels carrers. Sempre has d'estar a la guait de la teva bossa o motxilla, i els casos d'atracaments i robatoris creixen i creixen sense pietat. Tampoc cal agafar por ni paranoies. És el preu que s'ha de pagar al casar-te amb aquesta gran ciutat. Aquesta ''por'' o inseguretat l'he presenciat de ben aprop, passejant pel Raval, trepitjant els seus carrers, respirant l'aire insegur. En el fons, només vaig veure gent de fora que buscava un lloc on sentir-se com a casa. Vaig veure coses que no veig normalment: a cada cantonada hi ha alguna moguda, algun moviment sospitós, quelcom fora del normal. Ho sé, us havia dit que no m'allargaria i ho estic fent, així que m'aniré acomiadant. Encara tinc moltes més vivències i anècdotes, però prefereixo mantenir-les al meu cap, sense teclejar-les, i inventar-me històries amb elles. Pot ser d'aquí a un temps les podeu llegir, ja es veurà.
En relació amb l'entrada d'avui, us deixo una cançó que sempre em ve al cap quan parlo de Barcelona: la famosa ''No me llames Dolores llamame Lola, la que siempre va sola por Barcelona buscando follón'' (Lola, de Pastora). Bé, aquí us la deixo. Fins aviat.
