28
de febrer. Les 21:30 de la nit. Sona el telèfon. A casa, estàvem preparant el
sopar. La mama agafa el telèfon. De sobte, la seva cara es gela, les comissures
dels seus llavis s’entristeixen, els seus ulls mostren ràbia, impotència. Sabia
que el que passava era realment greu. Se’n va de la cuina, i em quedo asseguda
a la cadira. Me n’adono al fer l’esforç d’aixecar-me que se m’havien encartonat
els ossos, no podia moure ni un dit. Tenia por. La por m’envaïa el cos i la
ment. De fons, la mama cridant, plorant. Em quedo immobilitzada. Sento com puja
les escales. Al cap de 2 minuts, baixa vestida, amb el papa vestit al costat. Diuen:
-M’han
trucat, que l’avi no es mou! Anem cap a Salou. – pot ser van dir alguna cosa
més, però les seves veus es perdien a l’hora que baixaven per les escales.
Sense
adonar-nos-en, estàvem els tres germans sols, al menjador, assimilant paraula
per paraula tot el que acabàvem de sentir. Teníem la tele engegada, però cap de
nosaltres la volia mirar. Amb nosaltres, el mòbil. Desitjàvem que sones i que
fos la veu tranquil·litzadora del papa dient que tot havia estat un ensurt, que
l’avi estava perfectament bé. Però aquesta trucada mai va arribar a produir-se.
Una
o dues hores després, va sonar el mòbil. Una petita llum d’esperança es va
engegar en els nostres cors, però va durar ben poc. Era el papa:
-L’avi
s’ha mort. No hi han pogut fer res. El cor li ha dit prou.
Vam
quedar immòbils, quiets com a estàtues. Vaig aixecar-me i vaig fugir d’aquell
menjador, el que s’havia convertit en una espècie de sala d’espera. A la cuina,
vaig començar a plorar. A plorar com mai abans havia plorat. Vaig plorar, em
vaig enrabiar amb el món, amb Déu, amb tothom. No m’ho creia. Tot era tan surrealista...
Tot
el que va vindre després, va ser molt dolorós. Tanatori, enterrament...prefereixo
no recordar-ho. Han passat tres anys, però aquesta ferida no sem tanca, i no se’m
tancarà mai. Penso tan amb tu, avi... Quan vaig a Salou i veig la teva butaca,
la teva boina... Recordo la teva calidesa quan arribava i em donaves la mà, la
teva mà forta i decidida. Et recordo gaudint com un nen petit amb el teu Barça.
T’agradaria saber que aquests tres anys el Barça ha estat imparable.
Et
trobo a faltar, avi. Trobo a faltar el teu caràcter, sempre actiu, sempre amunt
i avall. Amb 90 anys no paraves quiet. Que si la loteria, que si anar a
comprar, a passejar... Trobo a faltar les converses amb tu. Com m’explicaves
records de la teva joventut, de la teva vida. Trobo a faltar el teu punt de
vista de les coses, la teva humilitat, els teus valors. Un home de paraula,
home de la seva dona, pare dels seus fills, avi dels seus néts. Homes com tu costa trobar-los.
Res
és suficient, res és prou gran, per expressar tot el que em passa per dins al
pensar en tu. Sentiments. Penso en tu i el cor em batega amb més força que mai.
Ploro. Ploro perquè a tota la família ens agradaria que estiguessis amb
nosaltres, donant-nos la teva força, el teu amor. Però després penso: El cel
necessitava àngels. Ara en tenen un, el més preuat de tots.
Em
dones força per superar els obstacles (se que és una cançó, però es el que
sento). Quan tinc un mal moment, una mala època, quan em sento trista o sense forces,
penso en tu. M’imagino la teva veu dient-me: ‘’Mariete! Tira endavant, que tu
pots!’’ i m’aixeco i tiro endavant. Ho faig per tu, perquè vegis que per molt
que no estiguis al meu costat, no m’ensorraré. Que seguiré endavant per tu.
T’estimem
molt, les teves filles, el teu fill, la teva ‘’Rosita’’, els teus néts...
MAI
T’OBLIDAREM.
